dijous, 27 de desembre del 2007

dilluns, 17 de desembre del 2007

El PP hi guanya molt amb l'abstenció de la gent d'esquerres i, el PSOE amb el seu desplaçament cap al centre, no fa altra cosa que indignar i en alguns casos desmobilitzar part del seu electorat menys moderat.
Esperem que aquest electorat d'esquerres trobi en IU-ICV l'alternativa.
En aquestes eleccions, IU-ICV té un paper fonamental per evitar la victòria de la dreta, ja sigui de la dreta rància del PP o d'aquesta "dreta" descafeinada en que darrerament s'ha convertit el PSOE.
Sincerament espero que la gent d'esquerres no es deixi endur per la decepció i caigui en el parany de l'abstenció.
Necessitem evitar una victòria del PP és cert, però al mateix temps, necessitem evitar la victòria d'aquest PSOE descafeinat i per tant cal fer créixer una alternativa d'esquerres que recordi al PSOE les polítiques d'esquerra que volem.
Un PSOE amb majoria no fa polítiques massa diferents de les que pot fer el PP. L'única garantia d'un govern d'esquerres de debò a nivell estatal és IU-ICV.
L'abstenció, per molt crítica que sigui, no fa altra cosa que perjudicar als qui volem polítiques estatals d'esquerres, i en Rajoy i els seus es freguen les mans cada vegada que escolten les pifies d'en Zapatero.
Sols optar de manera decidida per IU-ICV permetrà tirar endavant un govern realment progresista, no en tingueu cap dubte.

dilluns, 10 de desembre del 2007

Impost sobre el Patrimoni

Pel que fa a la qüestió de l'Impost sobre el Patrimoni, l'article de Carlos Sánchez, Quién pierde y quién gana con la supresión del Impuesto Patrimonial en España em sembla molt esclaridor. Us l'adjunto a continuació.
Si fa no fa ve a confirmar el que ens temiem, que els qui més tenen tornen a ser els més beneficiats amb la reducció d'impostos.
També aprofito per recomanar-vos la Revista SinPermiso.
Quién pierde y quién gana con la supresión del Impuesto Patrimonial en España
Carlos Sánchez
09/12/07
Ya no hay dudas. El Impuesto sobre el Patrimonio pasará a la historia tributaria de este país en la próxima legislatura. Los dos únicos partidos con posibilidad de gobernar (PSOE y PP) ya han anunciado formalmente su desaparición aduciendo idénticos motivos: recae sólo sobre las rentas medias, es una antigualla que sólo existe en Francia y en España en el conjunto de la Unión Europea, ya no sirve como instrumento de control de rentas y, sobre todo, es un claro ejemplo de doble imposición (se grava dos veces la misma base imponible).
¿Es esto cierto? ¿Son las clases medias las que realmente pagan los 1.400 millones de euros que recaudan cada año las comunidades autónomas en concepto de Impuesto de Patrimonio? A la luz de los datos no parece que las cosas vayan por ahí.
Veamos. Según la Memoria de la Administración Tributaria correspondiente a 2005 -última publicada-, 920.676 contribuyentes declararon el Impuesto sobre el Patrimonio. La cifra está estancada en el entorno de los 900.000 contribuyentes desde que en el año 2000 se estableciera la exención de la vivienda habitual hasta un valor máximo de 150.253,03 euros, lo que provocó una disminución considerable del colectivo de declarantes (-11.4%). Quiere decir esto que apenas el 5% de los ocupados (sobre los que en principio recaen las obligaciones tributarias) declara el Impuesto sobre el Patrimonio.
¿Pero pagan todos los contribuyentes por igual? Evidentemente que no. Tiene razón el presidente del Gobierno cuando afirma que ese tributo recae sobre las clases medias, al menos en número, pero olvida decir que quienes realmente pagan el Impuesto sobre el Patrimonio no son las clases medias, sino los más ricos, por lo que serán ellos, por lógica, quienes más se beneficien de una supresión total. Veamos de nuevo. La Memoria Tributaria dice que los declarantes con un patrimonio neto inferior a 400.000 euros representan nada menos que el 72,1% del número total de contribuyentes (se supone que ahí están las clases medias).
Sin embargo, y aquí está la paradoja, esos contribuyentes (las clases medias) aportaron únicamente el 24,8% de la base liquidable total, que no es otra cosa que la base imponible menos las deducciones. Es decir, que tres cuartas partes de los declarantes aportan únicamente la cuarta parte de la recaudación.
Un impuesto de ricos
¿Quiénes pagan, por lo tanto, el impuesto? Pues, evidentemente, los más ricos. El 6,5% de los declarantes, es decir aquellos que cuentan con un patrimonio neto superior al millón de euros (sin incluir las deudas) aporta nada menos que el 41,6% de la base liquidable, por lo que serán ellos -quienes cuentan con un patrimonio superior al millón de euros- los que tienen más motivos para estar felices.
Desde luego, no sólo ellos. El tramo más alto de la pirámide del impuesto, es decir aquellos contribuyentes con un patrimonio superior a los 10 millones de euros -1.663 millones de pesetas- serán los más beneficiados. Y es que, como dice la Memoria Tributaria, los 727 contribuyentes que se encontraban en este intervalo en 2005, los cuales representaron menos del 1 por mil del total de declarantes (sí han leído bien), generaron nada menos que el 4,8% de la base liquidable del impuesto, con una media cercana a los 19 millones de euros por contribuyente, cifra que es 61 veces superior a la media global, la cual se situó en 311.164 euros.
Como se ve el nivel de dispersión del impuesto es elevada. La media de patrimonio por declarante son 311.164 euros, pero el patrimonio de los más acaudalados –también como media- es de 19 millones de euros. Unos y otros, sin embargo, se verán beneficiados de la misma manera por la eliminación del impuesto.
Dichos en otros términos. Los contribuyentes con un patrimonio situado entre 110.000 y 200.000 euros pagan al Fisco entre 84 y 155 euros cada año. Por el contrario, quienes cuentan con un patrimonio superior a un millón de euros e inferior a dos millones, pagan a sus respectivas haciendas autonómicas entre 8.136 euros y 22.163 euros. Pero es que quienes tienen un patrimonio superior a los 10 millones de euros tienen una cuota media a ingresar de 111.205 euros. Como se ve, a unos ganarán más que otros con la supresión del Impuesto sobre el Patrimonio. Unos dejarán de pagar 100 euros y otros 100.000.
Habrá quien piense que lo injusto del Impuesto sobre el Patrimonio es que hay que tributar por la vivienda habitual, que ya está suficiente gravada por las tasas municipales, el IVA o el Impuesto de Trasmisiones Patrimoniales. Eso es cierto, pero estamos, de nuevo ante una verdad a medias.
Fondos de inversión y acciones
Los inmuebles urbanos (donde se supone que vive el contribuyente) representan apenas el 55% de la base imponible del tramo de declarantes con menor patrimonio, el resto lo componen, fundamentalmente, depósitos bancarios y fondos de inversión. Lógicamente, el peso la vivienda propia respecto del patrimonio evoluciona en sentido decreciente a medida que aumenta la riqueza del individuo, hasta el punto de que en el tramo de los más ricos -10 millones de euros- la vivienda ni siquiera aparece entre los tres principales elementos del patrimonio. La primera fuente de riqueza de los más ricos son los fondos de inversión; la segunda, los valores de renta variable y la tercera ‘otros bienes y derechos’. Estas tres fuentes de renta son las que ahora no se gravarán por la eliminación del Impuesto sobre el Patrimonio.
Habrá quien piense que el Impuesto sobre el Patrimonio es injusto fundamentalmente porque es extremadamente costoso. Veamos los datos. El tipo efectivo de gravamen (no el nominal, ya que hay que tener en cuenta el juego de deducciones) se sitúa en el 0,421%, pero con una característica fundamental: el impuesto es progresivo, por lo que pagan más los que más tienen como, por cierto, proclama la Constitución."
Carlos Sánchez es un periodista económico español que escribe regularmente en el periódico digital El Confidencial.
El Confidencial, 5 de diciembre 2007

dimarts, 4 de desembre del 2007

ZP ens hipoteca el futur

Anem cada vegada pitjor. L’anunci del president Zapatero, que suprimirà l’impost sobre el patrimoni, com una de les primeres mesures de la pròxima legislatura, és indignant i suposa la consolidació d’una política fiscal i econòmica que en res no es diferencia ja de la del PP.
Altra vegada, el Sr. Zapatero ens recorda que els seu govern té superàvit. Potser caldria recordar al govern de Zapatero que continuem molt i molt lluny de la mitjana europea en despesa dedicada a polítiques socials. Que les necessitats socials de la gent no estan en absolut satisfetes i que per tant l’estalvi del seu govern no té justificació ni raó de ser.
Sembla que no hi ha manera que el PSOE entengui que no volem que continuï amb aquesta política rància de reducció d’impostos, una política que ningú ha demanat i que en canvi ens hipoteca el futur. Una política pròpia d’Aznar.
Que cal fer perquè el PSOE deixi de donar joc al PP? Que cal que passi a Espanya per a que els partits del govern deixin de ser de dreta o de centre-dreta? On ha quedat l’esquerra? Em penso que la falsa idea del vot útil i té molt a veure.
Els conservadors ens han guanyat la partida i res no canviarà fins que els PSOE no se’n adoni que amb aquesta política cada dia més dretana hi té més a perdre que a guanyar. Fins aleshores la gent d’esquerres continuarem del tot venuts i abandonats.
L’altra opció, fer créixer l’alternativa d’esquerres a nivell estatal, tot i que amb el sistema electoral actual no és una empresa fàcil.
Tant debò la gent d’esquerres deixi de votar amb por, optant pel vot útil per evitar el PP, i comenci a votar massivament a aquell qui el representa. Com a mínim seria un toc d’atenció ben merescut per als qui en el govern han oblidat que eren d’esquerres.
Si la deriva a la dreta del PSOE continua al ritme actual, no caldrà esperar gaire per a que PSOE i PP siguin el mateix.
Ja cal que fem alguna cosa per evitar-ho.

dimecres, 28 de novembre del 2007

Baixar els impostos no és cap ganga

No és la primera vegada que en aquest bloc, faig referència a la idea que baixar els impostos no és cap ganga.
Si bé és cert que d’entrada, quan ens diuen que pagarem menys impostos i disposarem de més diners, la idea resulta atractiva. Cal tenir molt present els paranys que s’amaguen darrera de la baixada d’impostos.
Quan en Sr. Rajoy diu a les dones treballadores que ens reduirà els impostos per ajudar-nos a la conciliació, no ens diu que probablement l’efecte de la seva política d’impostos serà just el contrari.
Menys recaptació representa menys pressupost per a polítiques socials, entre elles totes aquelles que fomenten i ajuden a la conciliació; menys escoles bressol, menys equipaments i serveis públics per als infants, menys ajuts escolars i beques... en definitiva, menys suport públic a la conciliació de la vida laboral amb la familiar.
Les dones treballadores que amb Rajoy pagariem menys impostos de fet i sortiriem perdent perquè també amb Rajoy haurem de pagar serveis privats d’escola bressol, serveis privats de cura dels fills, serveis privats d’activitats lúdiques per als infants, SERVEIS PRIVATS I PRIVATIUS per a tot.
I a més a més, com sempre que en Sr. Rajoy proposa alguna política econòmica, les més perjudicades i les més enganyades són les dones treballadores amb menors ingressos, les qui necessiten més serveis públics a preu públic.
Però al Sr. Rajoy i al PP tan li fan les penúries de la gent, juguen sense cap escrúpol amb les percepcions dels qui tenen menys i necessiten més. Aprofiten les dificultats de la gent per arribar a final de mes, i els ensenyen la pastanaga d’una reducció d’impostos.
El PP crea la il·lusió de que les treballadores disposarem de més recursos quan en realitat la pretensió del PP és reduir els serveis i polítiques socials, perquè els rics del PP no necessiten aquests serveis, ells ja van a la privada més elitista.
Així, enredant a la gent humil, la classe benestant de la dreta aconsegueix estalviar-se un bon pessic i pagar menys impostos. Perque per cada euro que pugui disposar la senyora Maria del seu petit sou, quants milers d’euros s’estalviarà la Sra. adinerada del PP?
I a canvi, la senyora Maria hi perd, hi perd molt, potser perd la plaça de la seva filla a l’escola bressol mentre que la Sra. Adinerada del PP sols hi guanya.
Les polítiques de la dreta tenen un cost elevat per a la majoria de la ciutadania, no deixem que ens enredin amb la pastanaga.

divendres, 23 de novembre del 2007

Idees 2008, participa al programa d'ICV

La gent d'ICV tenim la ferma convicció que les persones han de ser les protagonistes de la política.
La participació no és ni pot ser un instrument de màrqueting. No es tracta només d’apropar la política a la ciutadania sinó que aquesta en sigui la protagonista. Per això, ICV obre l'elaboració del programa electoral per a les eleccions generals de 2008.
Us convidem a participar en el nostre programa i compartir propostes.

dimecres, 21 de novembre del 2007

Catalanisme: ni es funda ni es refunda

El catalanisme ni es funda ni es refunda. És més, no es pot parlar de catalanisme en singular sinó de catalanismes en plural. Perquè cada un de nosaltres, el conjunt de catalans i catalanes, vivim i entenem la propia catalanitat de manera singular, a la nostra manera.
No és lícit que el Sr. Artur Mas i CIU es vulguin apropiar d'un sentiment que ens pertany al conjunt dels qui ens sentim de Catalunya.
No es lícit que ens vulguin enredar fent-nos creure que els pertany el què hem construït conjuntament. Les identitats que continuem reconstruïnt cada dia els catalans i catalanes.
El catalanisme ni es funda ni es refunda, el fem tots i totes, plegats.

dilluns, 19 de novembre del 2007

Benvolgut Anònim:

Els darrers dies, una persona anònima s’ha dedicat a propinar insults de manera indiscriminada en diversos blocs de gent d’ICV. A banda que em semblen fora de lloc tant el contingut dels missatges com les seves formes, el que realment m’indigna és que aquesta persona s’amagui en l’anonimat.
Quan un expressa una postura tant contundent contra algú altre, el mínim que pot fer és donar la cara i permetre la rèplica. No és cap mostra de coratge ni valentia l’insult gratuït i anònim, no té cap mèrit.
Benvolgut Anònim: potser que aprenguis alguna cosa dels qui expressen les seves idees i es posicionen a cara descoberta.

divendres, 16 de novembre del 2007

ROIG.CAT

Joves d’Esquerra Verda organitza la III edició del festival Roig.cat.
Aquest dissabte, 17 de novembre, teniu una cita a la sala KGB de Gràcia. Nancys Rubias i Chico y Chica en CONCERT a les 21:30.
Aquest concert és l’acte central de la campanya que JEV du a terme sota el lema “Contra el canvi climàtic, més esquerra verda”. Si voleu més informació dels grups: aquí.

dilluns, 12 de novembre del 2007

MURS

Divendres passat quedava inaugurada, al Centre Cívic del Guinardó, la exposició de SOS Racisme MURS.
Una campanya que busca la complicitat de la ciutadania per a la lluita contra el racisme, a partir d'una mirada crítica amb els prejudicis envers la població immigrada i les actituds discriminatòries que sovint deriven d'aquests prejudicis.
Si voleu donar suport a aquesta campanya podeu firmar el manifest: "Ni un totxo més al mur del racisme!!!!"
També la podeu visitar al Centre Cívic del Guinardó fins al 20 de novembre.
En la lluita contra el racisme encara hi ha molt a fer. Depèn de totes i tots.

dilluns, 5 de novembre del 2007

divendres, 2 de novembre del 2007

primer, rodalies!

Joves d'Esquerra Verda hem demanat, en una acció reivindicativa, que el Govern espanyol posi les seves prioritats en el restabliment de rodalies i que aturi les obres de l’AVE.
Així és com a El Pais d'avui, es feien ressò de la mobilització de Joves d'Esquerra Verda i recollien la noticia.
"Paralelamente, una quincena de miembros de Joves d'Esquerra Verda (JEV), las juventudes de Iniciativa per Catalunya Verds, exigieron ayer al Ministerio de Fomento que retire la campaña propagandística en la que informa de la llegada del AVE a Barcelona en el mes de diciembre, objetivo ya descartado. Para ello, eligieron una de las vallas publicitarias que rezan: "En diciembre, la alta velocidad llegará a Barcelona" y pegaron en ella 16 folios que formaron el mensaje: "Primer, Rodalies!" (¡Primero, Cercanías!). La valla escogida fue una situada L'Hospitalet de Llobregat, cercana a la autopista C-32.
El coordinador nacional de las juventudes, David Cid, reiteró el mensaje que ICV defiende: prioridad para la red de Cercanías sobre la alta velocidad. Cid reclamó que se detengan todas las obras de la llegada del AVE a Barcelona hasta que se restablezca completamente el servicio de Cercanías. Al ser preguntado por la decisión de anteayer del presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, de detener las obras del AVE en Bellvitge y dar prioridad a Cercanías, Cid contestó: "A lo que de verdad da prioridad Zapatero es al AVE, porque ha puesto una fecha límite a su llegada a Barcelona, el fin de la presente legislatura". (El Pais. 02/11/2007)
Felicitats companys!

dimarts, 30 d’octubre del 2007

Homenatge a les Brigades Internacionals

Diumenge, vam coincidir amb la Maria Salvo a l’ Homenatge a les Brigades Internacionals.

Entranyable i lúcida com sempre, la Maria evocava records del dia en que va acomiadar les Brigades Internacionals que, a contracor, havien de marxar de la ciutat de Barcelona.
La Maria, agraïa que la gent jove també fóssim presents a l’homenatge i, en certa manera, ens demanava mantenir-ne viu el record al llarg dels anys.
Cada vegada són menys els Brigadistes que ens poden acompanyar. Els anys no perdonen, ni tant sols a aquells qui en un acte de immensa generositat, lluitaren per la llibertat.

divendres, 26 d’octubre del 2007

dimarts, 23 d’octubre del 2007

Menys impostos menys polítiques

Continuar reduint la pressió fiscal amb noves baixades d’impostos, gràcies a l’existència d’un menor deute públic, suggeriment fet avui pel president Zapatero, em sembla una irresponsabilitat i un error cabdal per a un govern que diu fer polítiques d’esquerres.
Com és possible que en la situació actual, quan gran part de la població te dificultats per arribar a finals de més, quan la precarietat laboral dificulta els plans de vida de molta gent, quan un gran nombre de persones no tenen accés a un habitatge per falta de recursos, quan necessitem més polítiques socials i més serveis públics que mai, quan hi ha deficiències obvies en el finançament d’alguns serveis i infrastructures... en definitiva com és possible que en aquesta situació el govern ens digui que efectivament, ha reduït el deute públic?
Això és tant com dir-nos que tot i saber les necessitats i dificultats de la gent s’ha estimat més escatimar esforços i en lloc de resoldre els problemes ha decidit estalviar.
Qui ha demanat al Govern que estalviï? Si no m’equivoco, el clamor popular demana solucions per als problemes d’habitatge, de precarietat laboral i salarial, disposar de més millors serveis d’atenció a les persones, gaudir de bones infrastructures...
I com es pot parlar de menor pressió fiscal quan cal tirar endavant tantes polítiques socials i tants serveis? Amb quin finançament es duran a terme aquestes polítiques?
És inversemblant que aquest Govern continuï insistint amb estratègies electoralistes que lluny de resoldre els nostres problemes ens hipotequen el futur.
Altra vegada el president Zapatero oblida que baixar els impostos no és d’esquerres i sols afavoreix aquells qui tenen més, reduint en canvi el finançament per a donar serveis als qui no tenen tant i més necessiten.
Altra vegada el PSOE es confon pensant en arreplegar uns quants vots a les generals.
Sr. Zapatero, el que ens cal són escoles Bressol i no 2.500 euros per fill, pisos de lloguer a preus raonables no ajuts de 210 euros per pis, el que necessitem són més i millors serveis públics i no menys impostos. El que cal són projectes i polítiques de futur, no pa per avui i fam per demà.

Homenatge a les Brigades Internacionals

Aquest any, de nou ens trobarem al peu del monument d'homenatge a les Brigades Internacionals, situat a la sortida nord del Túnel de la Rovira, a la Rambla del Carmel.

Un any més farem memòria i retrem homenatge als voluntaris que varen lluitar per la llibertat.

Sempre és un plaer participar en actes sentits com aquest, actes que ens satisfà especialment celebrar al nostre districte.

Diumenge a les 12 us hi esperem.

divendres, 19 d’octubre del 2007

I el culebrot del TC continua...

És escandalós. La història ve de lluny però, en resum, és la seguent:
  1. En la votació sobre la impugnació del PP contra el plan Ibarretxe, el magistrat conservador Vicente Conde Martín de Hijas va votar en contra d'admetre aquesta impugnació.
  2. El PP no perdona i, en el seu moment, els magistrats conservadors van impedir que Conde fos president del Tribunal, cedint el càrrec a la magistrada progressista Maria Emilia Casas.
  3. Vicente Conde, rebotat amb els seus, donà suport als progressistes en diverses ocasions, contravenint els interessos del PP.
  4. En relació al recurs contra l'Estatut de Catalunya, el PP intenta recusar a la presidenta Casas per excloure-la del Ple on es tractarien les recusacions dels magistrats Pablo Pérez Tremps i Roberto García-Calvo.
  5. El PP aconseguia que s'admetés a tràmit la recusació de Pérez Tremps, i aconseguia finalment excloure'l del tribunal que examinaria el recurs a l'Estatut, amb el suport del magistrat conservador Vicente Conde, que es reconciliava així amb el PP. El tribunal doncs quedava en mans dels conservadors, per bé que la presidenta continua tenint la possibilitat de fer servir el seu vot de qualitat.
  6. El Govern no les te totes i decideix prorrogar el mandat de las presidenta Casas introduint una modificació en la llei orgànica del Tribunal. Dos magistrats, García-Calvo i Rodríguez-Zapata s'hi expressen obertament en contra.
  7. El PP presenta un recurs d'inconstitucionalitat a la prorroga del mandat de la presidenta. Ella i el vicepresident s'abstenen en la votació.
  8. El magistrat Vicente Conde presideix el Ple que estudia les abstencions de la presidenta Casas i el vicepresident, i fa ús del seu vot de qualitat per decantar la votació a favor de l'acceptació de les abstencions que, suposen un canvi en la correlació de forces a favor dels conservadors.
    El Constitucional cambia su doctrina para aceptar la abstención de la presidenta...
  9. El Govern es planteja un possible contraatac amb la recusació dels dos magistrats conservadors que expresaren obertament el seu desacord amb la prorroga de la presidència. Excloent-los del tribunal que ha de tractar el recurs del PP en aquest sentit, el TC recuperaria la majoria progresista.
Tot plegat un culebrot de ca l'ample. I els qui ens ho mirem des de fora, cada dia més astorats davant l'espectacle.

dijous, 18 d’octubre del 2007

TC: de mal en pitjor

Em preocupa, i molt, com està derivant i com es degrada per moments tot el que te a veure amb la situació del Tribunal Constitucional. Més enllà del que això pugui acabar significant per a l’Estatut de Catalunya, el tema és preocupant en si mateix i penso que demana replantejar a fons la pròpia institució.
En tot allò que escau al poder judicial no hi entenc un borrall ara bé, cada dia em costa més d’entendre que en un país democràtic “la justícia” funcioni com funciona... M’explico.
Que vol dir que entre els dos partits majoritaris acabin designant la totalitat dels membres del Tribunal sense tenir en compte cap criteri de representativitat o cap altra sensibilitat? Com pot ser que quan convé un partit polític pugui incidir en el tribunal de manera que impedeixi efectivament la seva renovació o fins i tot pugui excloure algun dels seus membres d’una votació per decantar la correlació de forces al seu favor?
És més, que vol dir que dins d’un òrgan judicial hi hagi correlació de forces? Des de quan la nostra democràcia ha deixat a part allò de la separació de poders? Com s’entén que política i poder judicial vagin de la mà?
Per si fos poc, i com que la política en aquest país sembla que no n’ha tingut prou amb el càstig de l’abstenció, en lloc d’aprendre la lliçó afegim llenya al foc i no sols desacreditem la política sinó que hi afegim també el poder judicial. Tant per tant fem dos per un!
Com representa que ens l’hem d’empassar aquesta situació tots plegats? A l’hora de demanar el vot, més d’una i més d’un ens enviarà a pastar fang i no sense raó. Com s’ha de fer confiança en els polítics quan els partits majoritaris ens ofereixen aquest espectacle lamentable? Sembla un culebrot tot plegat. Una picabaralla de pati d’escola. No ho entenc gens.
Afortunadament, l’article d’en Joan Subirats, Constitución: ¿sociedad limitada? aclareix algunes ombres i ofereix pistes per a la comprensió d’aquests afers. Per bé que no sempre són comprensibles. Per això recomano fervorosament aquest article d’en Subirats, publicat avui mateix a El Pais.

dimarts, 9 d’octubre del 2007

Llei de la Memòria

Després de casi dos anys de converses, sembla que la Llei de Memòria Històrica podria veure la llum abans d’acabar l’any.
La negociació ha quedat finalment desbloquejada i s’ha arribat a un acord de base, avalat pel suport de la majoria de grups parlamentaris.
Tot i que l’acord no està tancat i caldrà continuar negociant per veure com es concreten algunes qüestions, sols el PP i ERC s’oposen frontalment a la llei, per motius òbviament diferents i contraposats.
Tots els partits hem fet renuncies per a poder arribar a un acord de consens i fer possible una llei necessària i molt esperada, durant molts anys, per molta gent.
Entre els elements més importants recollits al projecte de llei destaquen especialment:
  • La condemna del Franquisme i dels excessos repressius comesos en zona republicana.
  • La declaració de falta de legitimitat dels tribunals franquistes i de les seves sentències, i la derogació de tota la legislació repressora franquista. Que possibilita la utilització de la llei com a prova en les reclamacions per a l’anul·lació de sentencies.
  • I la retirada dels símbols d’exaltació de la Guerra Civil.

Segurament voldríem una llei més ambiciosa encara però, en aquest cas, el consens de la majoria de grups parlamentaris i partits polítics, en representació de la majoria de la societat espanyola, i un ampli suport a la llei és fonamental i esdevé tant important com la pròpia llei.

dijous, 4 d’octubre del 2007

VIU LES PLACES EN VERD

Un any més, vull convidar-vos a participar al cicle Viu les Places en VERD.
Aquest dissabte dia 6 al matí, de les 11 i fins a les 14 h, a la Plaça Meguidó hi trobareu tallers, contacontes, punt d'informació, gincana conduida per la Margarida eixerida i els escombriaires alegres i concert presentacio del CD " La música del Sr. Cucanet" a càrrec de Noé i els Bandafesta.
Diumenge dia 7 seràn tots plegats altra vegada, als Jardins de Can Brasó.
El cicle Viu les Places en Verd ja fa uns 7 anys que es realitza amb l’objectiu de sensibilitzar i promoure bones practiques mediambientals i cíviques a través d´activitats lúdiques, realitzades en espais oberts i places de la zona de la Vall d´Hebron. S’ adrecen a un públic familiar i cada any es proposa un tema d’interès com per ex: reciclatge, neteja, mobilitat sostenible, horts a la ciutat...

Us hi esperem a tots.

Pla d'Actuació del Districte 7

El Pla d’Actuació del Districte 2008-2011 (PAD), ha de definir les principals línies d’actuació del govern del districte, per als propers quatre anys, i establir-ne les prioritats.
Per això, la proposta inicial del PAD, és un document molt obert amb l'objectiu de fer consens i permetre que tothom hi faci les seves propostes.
El PAD, serà el full de ruta per al proper mandat i per tant, ha de recollir les necessitats i demandes de tothom. Això, sols és possible a partir d’una amplia participació de la gent i de les entitats, cal escoltar i tenir en compte totes les propostes i aportacions, per a cercar un consens tant ampli com sigui possible.
El PAD també serà l’eina que permetrà rendir comptes de la tasca de govern i per tant, en aquest sentit, també és important poder-hi participar activament.
Per aquest motiu, vull animar tothom a participar i sumar esforços en la construcció d’aquest full de ruta que, amb les aportacions de tots vosaltres, ens ha de permetre anar molt més enllà i continuar assentant unes bases cada dia més sòlides per al futur d'Horta-Guinardó.

dijous, 27 de setembre del 2007

Bloc del PAM

Acabo de descobrir el bloc del PAM de l’Ajuntament de Barcelona i em sembla una bona iniciativa per ajudar a fer créixer la participació en la confecció del Pla d’Actuació Municipal de la ciutat i dels districtes. Pot ser una eina força pràctica per aquells qui disposen de poc temps per a reunions però en canvi tenen idees i demandes per als quatre propers anys.
Participar-hi és senzill. S’hi pot fer aportacions tant per temes (cohesió social, economia, proximitat, medi ambient...) com per districtes. I també es pot generar cert debat, comentant les propostes d’altra gent que s’ha decidit a dir la seva.
Us animo a participar-hi. Bloc del PAM. Jo també ho faré.

dimecres, 26 de setembre del 2007

Projecte de Llei del Dret a l'Habitatge

L’existència d’una Llei del Dret a l’Habitatge ja és, per si sola un avenç, però a més, el Projecte de Llei del Dret a l’Habitatge de Catalunya inclou diversos punts que han de suposar un gran salt qualitatiu (quantitatiu, òbviament també) pel que fa a la política d’habitatge.
Si bé és cert que, la manera com fins ara s’ha visualitzat el procés de negociació de la llei no ha estat el que hauríem volgut. El contingut del projecte mereix un darrer esforç per acabar de tirar-lo endavant.
És per això que vull enumerar bona part dels punts essencials del Projecte de Llei del Dret a l’Habitatge de Catalunya de tal manera que se’n conegui el contingut i, a partir d’aquí, puguem discutir sobre els elements específics del projecte.
1. Considera la provisió d’habitatges destinats a polítiques socials com a servei d’interès general. El sector públic es compromet a adoptar mesures adreçades a l’existència de suficient i adequat habitatge assequible per a la població.
2. Estableix la funció social de la propietat de l’habitatge i entén com a incompliments de la funció social de la propietat, la no utilització permanent dels habitatges, la sobreocupació, la comercialització d’infrahabitatges, el incompliment del deure de manteniment i conservació, i el no destí dels habitatges amb protecció oficial a residència principal i permanent.
3. Defineix de forma precisa la sobreocupació dels habitatges, i la situació de Sense Sostre, obligant a actuacions específiques d’habitatge d’inserció en els programes socials d’integració. També defineix l’Habitatge Dotacional per donar-hi cabuda a totes les finalitats socials de caràcter temporal, i tipifica l’assetjament immobiliari.
4. Obliga a l’aprovació del Pla Territorial Sectorial d’Habitatge com a instrument de concreció en el territori de les polítiques d’habitatge, en funció de les necessitats estimades i de les disponibilitats de sòl. I estableix la obligació d’un Fons de Finançament de la Generalitat, de suport als Plans Locals d’Habitatge dels Ajuntaments, i als Programes Supralocals, amb Memòria Econòmica i concreció de les inversions.
5. Estableix l’obligació de construcció d’habitatges amb protecció oficial en el sòl urbà consolidat, provenint d’operacions d’obra nova, de substitució, o de rehabilitació d’edificis. Amb la finalitat que la generació de l’habitatge protegit no hagi de dependre únicament de sòls de nous creixements o de renovació urbana integral. Els promotors immobiliaris dins del sòl urbà consolidat, tindran l’obligació de dedicar el 20% a habitatges protegits en edificis nous o rehabilitats a partir de 5.000 metres quadrats del total de sostre (això representarà uns 2.000 habitatges protegits/any, que s’haurien d’afegir als 7.000 habitatges protegits ja previstos anualment a Catalunya).
6. Estableix que en cas de revisió dels planejaments, els municipis no puguin reduir les reserves obligatòries de sòl per a habitatge protegit obtingudes fins al moment.
7. Preveu que els plans dels municipis de més de cinc mil habitants han de qualificar terrenys per al nou sistema urbanístic d’habitatges dotacionals públics, com a via realista per fer front a les necessitats d’assistència o emancipació de col·lectius específics.
8. Regula el deure legal de conservació i rehabilitació dels immobles per part de les persones propietàries, amb l’establiment de convenis de rehabilitació amb suport públic. Estableix l’obligació dels arrendataris d’usar els habitatges de forma adequada i concreta la possibilitat d’incorporar un calendari de visites del propietari per comprovar l’estat de l’habitatge.
9. Estableix un sistema d’inspecció tècnica dels edificis obligatòria, per controlar el seu bon ús i manteniment.
10. Dota les administracions públiques d’instruments per lluitar contra les situacions de desocupació permanent dels habitatges, de sobreocupació, o d’infrahabitatge. Incrementant l’obligació de les vies de foment per aconseguir posar en el mercat els habitatges desocupats.
11. Introdueix el concepte de Masoveria Urbana com una de les formes a impulsar per promoure lloguer d’habitatges amb necessitat de rehabilitació, adreçat a col.lectius amb ingressos baixos.
12. Introdueix el sistema de contractes de copropietat público-privada, per incrementar les possibilitats d’accés a l’habitatge de joves.
13. Determina que tots els nous habitatges que es construeixin a Catalunya, a més dels requisits de qualitat i sostenibilitat, han de ser accessibles per a les persones amb disminució, i s’han de projectar amb criteris de flexibilitat per adaptar-se a la vida canviant de les llars. I que tots els nous edificis de més de dues plantes hauran de disposar d’ascensor.
14. Estableix registres públics d’homologació d’empreses constructores i immobiliàries per donar transparència al mercat immobiliari i les màximes garanties als consumidors.
15. Introdueix l’ajut directe a les famílies per fer front al cost del seu habitatge de lloguer, o de les quotes d’amortització en situacions especials, entès com una prestació social, propiciant així la inserció social i evitant desnonaments socialment no acceptables.
16. Aposta per la creació d’un parc específic d’habitatges assequibles a tots els municipis de Catalunya i introdueix el principi de Solidaritat Urbana, establint l’ obligació de que els de més de 5.000 habitants disposin, en un període màxim de 20 anys, d’un parc mínim d’habitatges per a polítiques socials del 15 % del seu parc total.
17. Posa en marxa el Registre de sol·licitants d’Habitatge Protegit, que ha de servir de base per conèixer tota la demanda d’habitatge assequible, i per a l’adjudicació pública de tots els habitatges protegits que es construeixin i es transmetin a Catalunya per assegurar la màxima transparència en les transmissions i evitar els sobrepreus.
18. Preveu la preservació dels parcs d’habitatge assequible, mitjançant la llarga durada de la qualificació dels habitatges protegits de lloguer o de venda i vincula la qualificació dels habitatges protegits a la qualificació del sòl en els casos de sòls públics o de sòls provinents de les reserves urbanístiques obligatòries.
19. Preveu la col.laboració amb l’Administració, de Notaris i Registradors de la Propietat per assegurar un control real sobre les transmissions d’habitatges amb protecció oficial o amb rehabilitació que s’hagin beneficiat d’ajuts públics.
20. Estableix d’un règim sancionador potent per aconseguir una aplicació eficient de la Llei i de tots els seus continguts.
El debat queda obert. Algú s’hi anima?

divendres, 21 de setembre del 2007

Bona Mercè!

Ja torna a ser aquí la festa major de la ciutat i aquest any, el pregó serà a càrrec de Josefina Castellví, una dona excepcional, nascuda a Barcelona l’1 de juliol de 1935.
La pregonera d’enguany és tot un referent per a la ciència i per a moltes dones que, com ella, han hagut de demostrar la seva vàlua i obrir camí.
Josefina Castellví ho ha fet des de l’oceanografia i, a part d’assumir responsabilitats diverses en algunes de les principals institucions científiques nacionals i internacionals, ha fet 36 campanyes oceanogràfiques, ha publicat múltiples treballs científics i ha estat guardonada en diverses ocasions.
Ben segur que el seu serà un pregó especial. La millor manera d’iniciar una bona Mercè.
Bona festa major a tothom!

dimecres, 12 de setembre del 2007

Refundar el catalanisme

Fa dies que volia comentar la proposta de CDC de refundar el catalanisme.
Es tracta, obviament, d’una proposta oportunista, feta just abans de la Diada Nacional de Catalunya i pensada més per a recuperar un cert protagonisme del Sr. Mas que no pas per a millorar en res el dia a dia de les catalanes i catalans.
No deixa de ser curiós que el CDC convidi a sectors d’ERC i PSC a la creuada nacionalista, una iniciativa de la que exclou de manera clara al seu soci UDC. I es que la proposta de refundació del catalanisme no la fa CIU sinó CDC, que així ho ha recalcat de manera expressa.
El Sr. Mas vol ser el pare de la casa gran de la catalanitat, o això diu i, Duran de moment ha optat per no afegir massa llenya que, si es descuiden, amb tants focs d’artifici, CIU encara prendrà mal.
Sembla difícil que Artur Mas pugui encapçalar la construcció de la casa gran del catalanisme, si no és capaç de posar pau a casa seva, vull dir a la federació CDC-UDC que no passa pel seu millor moment.
I no seria més pràctic arreglar primer la casa petita, vull dir la de CIU, sense convidats ni pretensions desmesurades?
Mas pica molt alt volent atribuir-se paternitats que no li corresponen per a construir cases de tres plantes mentre al mateix temps els fonaments de casa seva tremolen i cada dia són menys sòlids. No serà que la construcció d’aquesta gran casa vol amagar altres febleses del líder de CDC i la seva federació?
Si CIU tingués un projecte sòlid i creïble, Artur Mas necessitaria cops d’efecte com la refundació del catalanisme?
En aquest sentit trobo molt recomanable la lectura de l’article de Miquel Caminal, Más nacionalismo, publicat avui a El País.

dilluns, 10 de setembre del 2007

S'han acabat les vacances

Definitivament, s’han acabat les vacances. Per sort, la festa major d’Horta i la celebració de la Diada, ajuden a fer el retorn més dolç i combatre la síndrome postvacacional. Qui no es consola és perquè no vol...

Procuraré, de mica en mica, reprendre el fil d’aquest bloc que darrerament ha quedat abandonat. Aquest any m’he pres això de fer vacances al peu de la lletra i la veritat és que ara costa deixar aquest estat de desconnexió justificat per la coartada de les vacances. Intentaré tornar a agafar el ritme però em perdonareu que ho faci poc a poc...

Això sí, vull aprofitar la ocasió per convidar-vos a l’acte d’homenatge a Salvador Allende que, un onze de setembre més tindrà lloc al barri del Carmel, a la plaça que du el nom del president xilè.

Us recomano molt i molt que us animeu a participar d’aquest acte tant especialment emotiu. Cada any, en sentir les darreres paraules del president xilè abans de ser assassinat, el silenci sepulcral de la gent glaça la sang. És un acte d’allò més sentit i aquest any, a més s’hi commemora el 75è aniversari del naixement de Victor Jara, una altra víctima del cop d’estat de Pinochet.

Amb els qui us decidiu a venir ens veiem demà dimarts a les 10:30 a la plaça Salvador Allende. Fins demà!

dijous, 2 d’agost del 2007

PSN - NaBai - IU

Sembla que finalment hi pot haver govern d’esquerres a Navarra. El PSN, NaBai i IU han arribat a un acord que permetria el canvi a Navarra.
Celebro especialment que els socialistes navarresos hagin optat pel canvi, tot i les reticències (en clau electoral) del PSOE.
Estic convençuda que el nou govern suposaria un avenç positiu per a Navarra i, això és l’únic que hauria de comptar per arribar a un acord de govern. El sacrifici d’alguns vots bé val la pena si hi guanya la gent, en aquest cas, de Navarra.
El PSOE, d’entrada, opta pel manteniment del govern d’UPN en minoria, pensant en evitar perdre alguns vots en les eleccions generals i alhora treure partit del futur desgast de la dreta navarresa. Però amb això, el PSOE ignora les expectatives i la voluntat de canvi de la ciutadania. Trobo que seria un error. Cal assumir els costos de governar i, si prendre una decisió necessària implica perdre alguns vots doncs, endavant.
Afortunadament, de mica en mica, els partits d’esquerres anem guanyant terreny. Tant debò aquesta tendència es mantingui de cara a les generals i la dreta rància que representa el PP quedi definitivament fora de joc. Potser així el PSOE perdrà la por a fer el que cal.

dimarts, 24 de juliol del 2007

Actuacions judicials del passat

Darrerament, algunes de les actuacions judicials sembla que ens retornin al passat.
El segrest del setmanari El Jueves fou un esdeveniment si més no sorprenent, i jo afegiria excessiu, desmesurat, i més propi d’un altre temps en que la censura era pràctica habitual.
Caldrà veure com s’acaba de resoldre la qüestió. Els responsables de la revista han estat imputats per un delicte d’injúries contra la Corona. La fiscalia potser n’està fent un gra massa. Tot i que la portada censurada és prou bèstia, no es pot dir que no estigui en la línia del que El Jueves acostuma a publicar...
El Jueves ja ha respost com no podia ser d’una altra manera, amb humor, amb una nova portada de rectificació...
Però entenc que cal reflexionar si és adequat que l’Audiència Nacional pugui continuar adoptant mesures com aquesta, que atempten clarament contra la llibertat d’expressió, més enllà de que siguin efectives o no.
La qüestió no és replantejar el segrest de publicacions perquè ha quedat desfasat davant dels nous mitjans de comunicació i difusió i per tant ja no és efectiu, com deia de la Vega.
Tampoc no veig clar que el Govern es limiti a declarar que “ni apoya ni deja de apoyar estas decisiones”. Una cosa és el respecte a la separació de poders i una altra és fugir d’estudi.
Dit això, la meva indignació ha estat majúscula quan m’he assabentat de la decisió del jutge de família Fernando Ferrín , de Murcia. El Sr. Ferrín, ha disposat retirar la custodia de dues menors a la seva mare, perquè la seva orientació sexual influeix de forma negativa en l’educació i el creixement de les nenes. On anirem a parar?
Els arguments del jutge diuen literalment:
"¿Por qué la condición homosexual perjudica a los hijos?. Pues, en definitiva, y como decía el demandado, porque los hijos tiene derecho a un padre y a una madre, no a dos madres o a dos padres. Los más prestigiosos especialistas así lo determinan. No hace falta siquiera para ello ser especialista: el sentido común (que a veces es el menos común de los sentidos) así lo dice. El hombre y la mujer son complementarios entre sí. Dos mujeres o dos hombres, no".
"Es el ambiente homosexual el que perjudica a los menores y que aumenta sensiblemente el riesgo de que éstos también lo sean"
Sembla que no és la primera vegada que aquest jutge oblida allò de la no discriminació, que també inclou entre els motius de respecte el de la orientació sexual.
Entorpir l’adopció d’una criatura a una parella de dones o fer triar a una mare entre les seves filles o la parella, és inadmissible.
No sembla raonable que aquells qui apliquen la llei siguin els primers que la respectin?
No es pot permetre de cap manera, la persistència d’aquest tipus d’actituds entre els jutges. La justícia no pot ser arbitraria, ha de respectar la llei i la constitució, si no ho fa no és justícia.

dimecres, 11 de juliol del 2007

Govern d'oposició i oposició de govern?

Com era d’esperar, la nova situació a l’Ajuntament de Barcelona, amb el govern en minoria, suposa majors dificultats per a la gestió del dia a dia i genera nous conflictes amb la oposició.
El primer d’aquests ha estat la falta d’acord, sobre la capacitat decisòria de les comissions de plenari. Fins ara, la majoria del govern a l’Ajuntament garantia l’acord entre el que s’aprovava a les comissions i el propi govern. Però en el nou escenari actual...
Que passa quan l’oposició, que te majoria, aprova una proposició sense arribar a un acord amb el govern que l’ha de tirar endavant? Aquesta proposició ha de prosperar igualment o cal que el govern estigui d’acord en impulsar-la?
El sentit comú em diu que difícilment es pot obligar a un Govern a tirar endavant polítiques contraries al seu ideari o posicionament. Si no hi ha un mínim acord, si el Govern no les comparteix en absolut, com cal esperar que les tiri endavant?
Seria legítim que s’impulsessin polítiques contraries a un Govern que, majoritari o no, ha estat elegit lliurement i és fruit del sistema democràtic vigent?
La meva opinió és que no però, caldrà esperar a veure què diu l’informe que s’ha demanat als serveis jurídics de l’Ajuntament. Si tot i amb això, no s’arribés a un acord entre els diversos grups municipals, hauríem d’esperar una resolució dels tribunals.
Ja veurem quin és el veredicte dels experts però sempre m’ha semblat que fer cas del sentit comú és el més encertat i pràctic.
No sé si hi estareu d’acord...

divendres, 6 de juliol del 2007

Duran i els socialistes...

El debat sobre “el estado de la nación” ha deixat entreveure un possible canvi en les aliances del PSOE.
Altra vegada, sembla que els socialistes volen mostrar una imatge de moderació i de centre, potser pensant en les Generals, que ja no queden tant lluny.
Que els socialistes donin prioritat al suport parlamentari de CIU i no dels partits d’esquerres, trobo que és un error absolut.
El PSOE, altra vegada intenta arribar al votant moderat i de centre, aquell que depenent de la ocasió tant pot votar PSOE com PP, i en canvi, va oblidant el votant d’esquerra que li seria més propi.
Si bé és cert que la postura extrema del PP, cada vegada més a la dreta, pot afavorir la captació del vot de centre per part dels socialistes, no deixa de ser també veritat que aquest anar desplaçant-se cap al centre-dreta, obviant les polítiques d’esquerres, a la llarga pot penalitzar-los més que afavorir.
Per molt importants que siguin algunes de les polítiques d’esquerres que el Govern ha tirat endavant, estic pensant per exemple en les lleis de matrimonis i d’adopcions entre persones del mateix sexe, no n’hi ha prou. No n’hi ha prou si després s’aproven altres lleis que semblen més de dretes que d’esquerres, com la darrera reforma fiscal.
Penso que els socialistes s’equivoquen amb aquesta actitud. Si bé tenen l’as a la màniga del vot útil, molta gent els votarà pensant en evitar un govern del PP, a la llarga la gent d’esquerres no perdona.
Un partit d’esquerres ha de fer polítiques d’esquerres i cercar suports preferentment d’esquerres. Amb el PSOE actual, el de la moderació, ens quedem amb una esquerra de pega. Amb uns partits realment d’esquerres que deixen de ser els aliats preferents del Govern, cada vegada seran menys les polítiques d’esquerres que tiraran endavant.
Un PSOE de la mà de CIU i Duran Lleida no pot ser altra cosa que un partit de centre-dreta cada vegada més a la dreta.
L’única manera de mantenir un Govern d’esquerres és que la gent abandoni la idea del vot útil i votin als partits d’esquerres de debò, per molt que no siguem majoritaris. Amb una esquerra més forta, el PSOE potser s’ho repensa abans de donar el “si vull” definitiu a CIU.
Votar PSOE no és garantia d’evitar la dreta al govern. Fer créixer els partits d’esquerres de debò, de manera que el PSOE hagi de pactar amb l’esquerra per fer govern és l’única garantia.
No hi ha vot més útil que el d’esquerres.

dimecres, 4 de juliol del 2007

Infrastructures i inversions

Sembla que alguns dels temes inclosos a l’Estatut de Catalunya comencen a desencallar-se. Caldrà acabar-los de concretar però, segons les paraules del President Zapatero, el traspàs de Rodalies podria produir-se al gener del 2008 i, de cara al setembre, la Generalitat podria entrar en la gestió del nou consorci de El Prat, intervenint de manera decisiva en l’adjudicació de la nova terminal de l’aeroport. Està clar que fins que no estigui al sac i ben lligat... no diguis blat.
Caldrà estar al atents, a veure en quines condicions es produeix el traspàs de la Renfe i com s’acaba resolent la gestió de El Prat. Ara bé, tot i que les coses no van al ritme que voldríem sembla que com a mínim això comença a bellugar-se.
No podem dir el mateix pel que fa a les inversions estatals previstes a Catalunya. Encara no hi ha acord i no acaba d’estar clar el què cal considerar com a inversió i el què s’entén que és una infrastructura. D’aquest aclariment depèn que la xifra final d’inversió sigui una o una altra i, no és cosa de broma perquè, la diferència entre ambdues suposa uns 1.000 milions d’euros.
L’Estatut català estableix que la inversió del Estat en infrastructures, a Catalunya, ha d’assolir una proporció equivalent al pes de l’economia catalana vers la resta de l’Estat, un 18,8% del PIB espanyol. Però tothom procura escombrar cap a casa i, des de l’Estat, els números s’interpreten de manera menys generosa que a Catalunya...
En qualsevol cas, que els números són números i al final bé hauran de quadrar. Esperem que arribin a una solució prou favorable i que tingui en compte les necessitats reals d’inversió i els dèficits que arrosseguem i cal resoldre definitivament.
També esperem que des de la Generalitat siguem capaços d’invertir amb seny i racionalitat, descartant aquelles infrastructures faraòniques que al cap de poc queden obsoletes i no ajuden a vertebrar el territori. Cal abandonar l’obcecació pel ciment i les carreteres i fer una aposta decidida per una mobilitat més racional i la creació d’infrastructures que responguin a criteris de sostenibilitat.
Cal ser valents i innovadors en la planificació del territori i de les grans inversions. Ja va sent hora de fer apostes de futur.

dimarts, 3 de juliol del 2007

Nous veïns i veïnes

Ahir vaig tenir ocasió de participar a la Taula de Ciutadania, Convivència i Immigració d’Horta-Guinardó, celebrada al Centre Cívic del Guinardó.

El Programa de nous veïns i veïnes i el Pla de Ciutadania, Convivència i Immigració del districte han estat importants per a nosaltres el darrer mandat i des del districte volem impulsar-los encara més els pròxims quatre anys.
Aquest Programa és especialment interessant perquè construeix i fomenta la convivència a partir d'un treball en xarxa que el fa molt singular. La implicació d’entitats, serveis, i ciutadania en general, tots plegats treballant en xarxa, és el que fa créixer el projecte i li permet anar-se consolidant.
Aquesta combinació converteix el projecte en un programa amb molt de futur i li dóna un caràcter totalment innovador que l'està convertint en un referent a Catalunya, per exemple a l'hora d'abordar el tema del reagrupament familiar.
El treball d’acollida i d’ajut al reagrupament, ens permet afrontar en millors condicions i amb moltes més garanties l'arribada de nous veïns i veïnes. Aquest treball, incideix directament en la qualitat de vida, tant de les persones nouvingudes com de la resta de veïns i veïnes perquè, permet una millor inserció dels qui arriben i alhora afavoreix el coneixement mutu i una millor convivència als nostres barris.
És per això que us convido a conèixer i participar al Programa de nous veïns i veïnes, per a fer-lo créixer entre tots aprenent de tot allò que s'ha fet durant els darrers mesos i ens anima a continuar endavant, i també d’aquells aspectes que es vol reorientar, creant dues noves comissions de treball dirigides a la casuística específica dels joves adolescents i de les dones.
També aprofito per felicitar i donar les gràcies a tota la gent que participa del Programa de nous veïns i veïnes, agrair-los la feina feta, i dir-los que esperem que el projecte segueixi endavant amb la mateixa il·lusió i cada dia amb més força. Des del districte els continuarem donant tot el nostre suport.

dimarts, 26 de juny del 2007

Demòcles i els sous

Diu un dels informes de la OCDE que entre 1995 i 2005 el sou mitjà real a Espanya s’ha reduït un 4%, és a dir, que els treballadors assalariats han perdut en 10 anys un 4% de la seva capacitat adquisitiva, tot i que les taxes d’ocupació han crescut de manera important. I en canvi, al mateix temps, l’economia espanyola ha gaudit d’un creixement superior a la mitjana europea i els beneficis empresarials han augmentat un 73% entre 1999 y 2005.
Es a dir, mentre els treballadors cada dia anàvem i anem més apurats per arribar a final de més, els beneficis de les empreses no han deixat de créixer i viuen increments quasi diria perversos.
Però això no és tot. Si les empreses tenen aquests beneficis, com s’explica que els salaris no hagin crescut com a mínim al mateix ritme que pujava el cost de la vida? Com hem d’empassar-nos que una empresa presenti expedients de regulació per a reduir la plantilla si els seus beneficis no han deixat de créixer gairebé de manera exponencial?
Amb l’excusa de mantenir taxes d’ocupació elevades, aprofitant la por a les grans bosses d’atur del passat, ens han fet claudicar i rendir-nos a la moderació salarial, veient com poc a poc els sous quedaven estancats fins a perdre valor real.
L’arribada de, si fa no fa, quatre milions de persones migrades, també te molt a veure amb aquesta disminució del sou mitjà. La presencia de nouvinguts disposats a treballar amb condicions laborals i salarials més precàries, han permès i afavorit que les empreses pressionin els sous i les condicions laborals a la baixa.
Aquesta situació incrementa a més les desigualtats que, en el cas d’Espanya, superen ja la mitjana europea. Dades d’Eurostat constaten que l’any 2005 la cinquena part de la població més rica d’Espanya, va guanyar 5,4 vegades més que la cinquena part més pobre, la mitjana europea és de 4,9 vegades.
Sembla que vista la situació cal posar fil a l’agulla. Deia en Joan Subirats en una de les seves ponències, que sovint se’ns ha fet creure que l’economia és intocable, que en certa manera ens hem cregut que quan d’economia es tracta sols queda assumir el esdevenir de les coses. Doncs bé, l’esdevenir que tenim al davant ens ha de fer saltar de la cadira!
No sóc cap entesa en economia però penso que, per molt difícil que resulti, cal canviar el model actual de creixement econòmic de soca arrel. Com podem mantenir un creixement basat en salaris baixos quan el cost de la vida cada dia fa més pujada? Si l’accés a l’habitatge, un bé de primera necessitat, s’està convertint en una odissea impossible?
Enfront de majors i creixents desigualtats socials, caldrà més i més Estat del Benestar, més i més mesures redistributives i inversió pública en protecció social. També en això estem molt lluny d’Europa.
Tot i amb això, em sembla que amb enfortir les polítiques socials no n’hi haurà prou. Si ningú planta cara a les empreses que continuen pensant en incrementar, peti qui peti, un 73% els seus beneficis per als propers anys, ho tenim molt cru.
Els expedients de regulació i les deslocalitzacions de les empreses són, diria jo, difícilment evitables. Per molt que continuem oferint i donant avantatges fiscals o d’altre tipus a les empreses, aquestes sempre trobaran altres països on reduir costos. Sempre tindrem l’espasa de Demòcles sobre el cap i per tant, és ridícul que continuem cedint al xantatge de precarietat o baixos salaris a canvi d’ocupació.
L’alternativa, no ho se. Sovint es parla de captar empreses amb produccions d’alt valor afegit, de tenir una població més formada i amb un major nivell educatiu, incrementar l’I+D, optar per formes empresarials alternatives, de tipus cooperatiu...
No sóc jo qui en trauré l’entrellat, això ho deixo als qui en saben, però ja cal que s’hi posin perquè tenim una bomba de rellotgeria entre les mans, i l’espasa de Demòcles continua sobre els nostres caps.

divendres, 15 de juny del 2007

Parlem de PARTICIPACIÓ

Avui i demà, 15 i 16 de juny, a l'Espai Jove Boca Nord teniu la possibilitat de participar en diversos debats i tallers sobre Participació ciutadana per a la transformació social.
Us recomano que us animeu a anar-hi.
Aquí hi podeu consultar el programa i més informació del IX Fòrum dels Drets Humans.

Govern en minoria, tot un repte

Ja tenim acord de govern a Barcelona, tot i que el pacte entre ICV-EUiA i PSC per als pròxims quatre anys, dibuixa però un panorama ben diferent del que teníem fins ara amb el govern tripartit. S’ha perdut la majoria al Consistori i cal encarar una nova etapa que no serà gens fàcil.
El comitè de govern de la ciutat estarà format, per l'alcalde, previsiblement Jordi Hereu, la seva mà dreta, Carles Martí, com a primer tinent d'alcalde, Imma Mayol com a segona tinent d’alcalde, en la tercera i quarta tinença els socialistes Jordi William Carnes i Ramón García Bragado respectivament i, l'ecosocialista Ricard Gomà com a cinquè tinent d’alcalde.
ICV-EUiA, serà responsable de dues grans àrees de govern, sobre un total de sis. L’àrea de Medi Ambient, que inclou Serveis Urbans, Manteniment, Neteja i Parcs i Jardins, que serà liderada per Imma Mayol. I l’àrea d’Acció Social i Ciutadania, que inclou Serveis Socials i Acció Comunitaria, encapçalada per Ricard Gomà.
Els altres tres regidors d’ICV-EUiA, dos d’electes, l’Elsa Blasco i el Quim Mestre, i la regidora Isabel Ribas, no electa, assumiran responsabilitats diverses. L’Elsa Blasco continuarà al capdavant del districte d’Horta-Guinardó i a més liderarà les regidories de Dona i de Joventut. En Quim Mestre assumirà la regidoria de Drets Civils. I l’Isabel Ribas s’incorporarà com a delegada de Salut Pública.
El nou govern en minoria, haurà de cercar complicitats amb els partits de la oposició, preferentment amb l’anterior soci de govern, ERC. I en aquest sentit, Jordi Portabella ja ha avançat que caldrà molt i molt diàleg. Es a dir, que es farà pregar.
Al districte d’Horta-Guinardó conservem la nostra regidora, l’Elsa Blasco, i tot i la sortida d’ERC del govern, mantenim una ajustada majoria de govern al districte. Tot i això, ben segur que el clima d’aquest nou mandat al districte també serà diferent.
No sols pel major nombre de consellers a la oposició, que també es notarà, sinó també perquè, tot i la majoria de govern, caldrà cercar importants consensos amb els partits de la oposició, per evitar que els projectes del districte siguin tombats a “la casa gran.”
Les complicitats, seran més importants que mai per tirar endavant els projectes del govern, ja sigui als districtes o a l’Ajuntament.
Ens caldrà molta mà Esquerra... és tot un repte.

dimarts, 12 de juny del 2007

No n'hi ha prou amb la derrota d'ETA

Rajoy ha recordado que el Gobierno puede contar con su apoyo, pero “sólo para la derrota de ETA, no para negociar”. Estaría “encantado de que el PNV se apuntara a la derrota de ETA y no al diálogo”.
No se si l’acord entre PP i PSOE és un pas endavant. Altra vegada tinc la sensació que el govern cedeix a les pressions de la oposició, potser pensant més en les properes eleccions generals que no pas en tirar endavant un procés de pau amb possibilitats. I és que, com s’hi ha d’arribar a la pau? sols per la via de l’asfixia i la persecució policial d’ETA? És realista pensar que tornant a l’anterior estratègia repressiva del PP es pot aconseguir cap avenç?
Si no hi ha negociació no hi ha ni procés, ni PAU, ni res. La opció d’ignorar una de les parts del conflicte no ens durà en lloc. Aquest continuarà creixent, tot i fer-ho de forma oculta o latent, i alimentarà aquells qui defensen postures més radicals i bel·ligerants, fins que de nou, el conflicte surti a la llum amb major força, amb més víctimes.
És ben sabut, i així ho avalen els experts en resolució de conflictes, que sense diàleg i negociació entre les parts no hi ha res a fer, no hi ha altra manera d’arribar a una solució. Els criminals poden ser perseguits i engarjolats però les idees que duen al darrera no desapareixen. Si no es dona cap sortida a les idees i les aspiracions nacionalistes, sempre hi haurà algú prou encegat, disposat a recórrer als mètodes violents més abominables.
Cal arribar a un acord de les diverses forces polítiques però, l’objectiu d’aquest acord ha de ser la resolució negociada del conflicte Basc i la pau definitiva. I per això, no n’hi ha prou amb la derrota d’ETA.

dilluns, 11 de juny del 2007

Altra vegada fora de joc

Estem altra vegada fora de joc. Amb l’anunci d’ETA, que finalitza la treva, tornem a ser en un cul de sac. Hem perdut una ocasió d’or, i l’hem perdut per múltiples raons.

D’una banda per falta de valentia del Govern, que no s’ha decidit a fer el pas definitiu. També és cert que el paper del principal partit de l’oposició no hi ha ajudat gens. El PP, amb la seva actitud irresponsable i oportunista, ha prioritzat el desgast del Govern Zapatero en lloc d’arribar a un consens en benefici de l’interès general d’arribar a la pau al País Basc.

D’altra banda, perquè el sector més bel·ligerant d’ETA, la seva branca armada, s’ha acabat imposant a la estructura política de la organització etarra. Amb l’atemptat de Barajas, quedava clar quin era el sector fort de la organització, l’armat, i quin era el sector afeblit d’ETA, el polític.

Queda el dubte de si una actuació més valenta per part del Govern, amb el recolzament del PP, hauria pogut evitar aquest afebliment intern de l’estructura política i hauria permès tirar endavant la negociació. Ja no ho sabrem però, en qualsevol cas, la responsable n’és ETA, d’això no n’hi ha dubte.

Per al futur, és complicat però sols podem tornar-ho a intentar. No hi ha un altre camí que no sigui el de la pau. Caldrà aprendre dels errors comesos i perseverar. Tots plegats ens ho mereixem.

Recomano la lectura de l’article ETA y Estado: absurdo por previsible, d’en Jordi Sánchez a El País. Ofereix una reflexió més en detall.

dijous, 7 de juny del 2007

Dignitat sí, control intern també

No acabo d’entendre la postura dels 4.000 mossos d’esquadra que ahir es varen manifestar pel centre de Barcelona.
És cert que el desprestigi del cos i les dures crítiques que ha patit darrerament, dificulten la tasca diària del agents i tenen un efecte negatiu; tant per als mossos, que veuen malmesa la seva autoritat, com per als ciutadans, que perden la confiança en qui els ha de protegir.
Però no és de rebut que s’acusi d’aquest desprestigi als responsables del Departament d’Interior.
Per mi, la decisió d’instal·lar cameres de seguretat a les comissaries és del tot encertada. No sols perquè protegeix els detinguts de possibles (encara que improbables) abusos d’autoritat, sinó especialment perquè protegeix als agents de falses acusacions de maltractament.
És obvi que la majoria d’agents fan la seva feina correctament, amb total diligència, i que són molt pocs els qui abusen de la seva autoritat. Però cal evitar que un sol agent no actuï com cal. I cal evitar-ho no sols perquè suposa una vulneració dels drets fonamentals de les persones, sinó també perquè perjudica la credibilitat de tots els seus companys i malmet la confiança dels ciutadans en el cos, fent-los perdre la sensació de seguretat.
No entenc que es pensi que Interior ha pogut filtrar les gravacions de la comissaria de les Corts. Els primers interessats en mantenir el bon nom del cos de mossos d’esquadra són els responsables del Departament d’Interior.
Sembla que si el que es vol és reivindicar la professionalitat del cos policial, el més adequat seria fer pinya i no pas llençar pedres sobre la pròpia teulada. Si més no, em sorprèn que els sindicats policials arremetin contra el Departament i ni tan sols esmentin de manera crítica la forma com els mitjans de comunicació han abordat els aconteixements.
Qui, dia sí dia també, ha qüestionat públicament la imatge i la feina dels mossos, no és pas Interior. Els mitjans de comunicació han fet noticia del succés puntual de les Corts. Tot plegat, durant la campanya electoral i, amanit amb l’ús del kubotán, amb la desafortunada mort d’un detingut al intentar escapar del cotxe en marxa, etc.
Suposo que els mossos ja deuen estar investigant qui ha filtrat les polèmiques gravacions de les Corts. És aquesta filtració la que ha malmès i desprestigiat el cos, no pas la decisió d’instal·lar mesures internes de control i de seguretat per als propis treballadors.

dimarts, 5 de juny del 2007

Com contagiar il·lusió?

Com es pot contagiar il·lusió per un projecte?
Sembla que el contagi, en si mateix, necessàriament demana proximitat, intercanvi, tracte personal, compartir experiències i moments...
Però aquesta proximitat tot i ser necessària no és suficient. No hi ha cap garantia d’arribar a la gent, per molt a prop que en siguem perquè, el contagi i la il·lusió de canviar les coses també demana compromís, implicació, entesa, comprensió mútua...
I si aconseguir comprensió i entesa no fossin prou repte per si soles...un altre element necessari i no menys important és l’interès. Si el projecte no desperta prou interès no hi ha opció d’il·lusionar ningú, tot i que per si sol, l’interès tampoc és suficient. Cal també sensació d’utilitat, percebre que l’esforç de la nostra implicació servirà per alguna cosa, i diria que per tant cal una mica d’emoció, contemplar la possibilitat i la opció de canvi, confiança en els qui l’hauran de dur a terme...
Tot plegat, acompanyat del compartir amb els altres, del formar part d’una cosa més gran que un mateix, d’una cosa important, d’un projecte de futur...
O encara millor, del projecte del present, del projecte vencedor. Perquè jugar al cavall guanyador té un atractiu inqüestionable. El problema és quan la gent pensa que el cavall guanyarà peti qui peti, que ja no cal donar-hi suport per a que guanyi...
I així és com totes i tots hi perdem. Ens ha faltat proximitat, entesa, interès, sensació d’utilitat, confiança, emoció, compartir projecte...
Aquesta vegada no hi ha cavall guanyador. Alguns han cregut que no valia la pena l’esforç i els altres s’han quedat a casa pensant que de totes totes la carrera estava guanyada.
Ara cal veure com fem que la gent torni a sortir de casa. Com contagiem altra vegada la nostra il·lusió.

divendres, 1 de juny del 2007

Indagant solucions

Feta la catarsi, ara que ja més o menys ens hem desfogat i hem començat a pair els mals resultats, toca començar a indagar per trobar solucions.
La primera que se’m acut és tornar a la feina. Per si sola, la idea de continuar treballant no resol res però, penso que si que mostra que, tot i acceptar el toc d’atenció de la ciutadania, no ens arronsem i continuem lluitant pel nostre projecte. La veritat és que seria més fàcil tornar a casa, claudicar com fa ERC, per passar a una posició d’oposició més còmoda. Estar al govern té costos, suposa un desgast que pot arribar a ser un perill per als partits petits, no és el mateix perdre un regidor quan en tens 15 que quan en tens 5, i aquest és un risc afegit que també hem d’assumir i tenir present en el cas d’ICV-EUiA.
Mantenir-se al govern no és una qüestió d’incapacitat per a renunciar al poder sinó al revés, és una qüestió de responsabilitat, d’estar a les dures i a les madures! Sempre ha estat més fàcil criticar la feina d’un altre i prometre alternatives que no pas concretar propostes i traduir els projectes en realitats. Per tant, la opció valenta és tornar a la feina i no pas anar a casa.
En segon lloc, penso que cal obrir el sistema a una major participació de la ciutadania, a la implicació real de la gent en la presa de decisions. Cal ser imaginatius en els sistemes de participació, aprofitar al màxim els existents i plantejar canvis de base que afavoreixin l’apropament de la política a la gent.
El contacte i el treball amb les entitats és un element molt important per a la gestió dels territoris però el teixit associatiu representa una part de la ciutadania, no hi es tothom. Les institucions no podem esperar que siguin les entitats les que ens facin arribar a la resta de la gent. Cal continuar treballant estretament amb les entitats però no n’hi ha prou per dir que la ciutadania ja ha pogut participar a traves dels seus representants associats. I com ho fem? Internet pot ajudar però tampoc no arriba a bona part de la gent. La televisió és el canal de comunicació més universal però no se pas si hi hauria possibilitat de generar un sistema de TV interactiva que permetés fer intercanvi d’idees entre ciutadans i representants polítics. Com s’hauria de controlar per a que no acabés sent propaganda tot plegat?
El que no pot ser és que la participació es converteixi en pur tràmit sense implicacions reals i sense retorn de les propostes acceptades o rebutjades, de les decisions preses finalment, del procés a seguir...la participació no ha de servir per justificar les actuacions municipals. Però tot i amb això, tot i fer un procés de participació real i impecable, és també real que la participació demana una dedicació a la que no tothom hi està disposat. Per avui em sembla que ja n’hi ha prou...

dijous, 31 de maig del 2007

Perversions de la política

La política té algunes lògiques perverses, és cert. No n’hi ha prou amb tenir un projecte sòlid i viable, és fonamental convèncer a la ciutadania de que el tens. No n’hi ha prou amb fer la feina ben feta, ja sigui al govern o a la oposició, cal convèncer a la ciutadania de que així ha estat. No n’hi ha prou amb les ganes de treballar, primer t’han de votar.
I així és com tristament, acaba passant que la ciutadania es converteix en electorat potencial i el polític en recaptador de vots.
I també és veritat que, en aquesta situació de necessàriament convèncer abans, per a poder treballar després, resulta que la imatge del candidat i la seva capacitat dialèctica s’ha tornat quasi més important que el propi missatge. I que l’agenda política, allò del què cal parlar, acaba centrada en allò que es pensa que la ciutadania vol sentir i que pot donar o treure vots a uns o altres, sempre amb la complicitat o la connivència dels mitjans de comunicació, que i tenen molt a dir si vols que “els teus” surtin bé a la foto...
És cert que sovint ens preocupa ser-hi, estar a primera línia per dir-hi la nostra o per a que els qui tenim al costat no diguin només la seva, per a que el ciutadà vegi que hi som, després ja recordarem el perquè hi volíem ser....
La rivalitat entre partits és el pa de cada dia. Si porto a terme el meu projecte vol dir que un altre no fa el seu, tant a la oposició com al govern la competència és constant i no es pot baixar la guàrdia per molt que després, tots plegats i lluny ja dels focus, puguem ser tant amics...
La política, és cert, també és això, té aquestes perversitats i no ens en podem amagar. Però els partits no són tots iguals i els qui fem política tampoc. El què si que com tothom, tenim el millor i el pitjor, som humans.

dimecres, 30 de maig del 2007

Desafecció política o pura apatia?

Encara no hi he trobat remei però continuo donant voltes al tema de l’abstenció i em pregunto: És desafecció política o és pura apatia?
Us asseguro que no tracto de fugir d’estudi ni busco excuses per a dormir tranquil·la fins la propera cita electoral però, pensant pensant, ja fa temps que veig les mateixes cares allà on vaig. I vull dir, no sols quan es tracta de actes polítics o institucionals sinó també quan organitzem activitats per al barri, engeguem algun projecte des de les entitats, ens queixem i reivindiquem la millora d’alguna cosa, decidim o debatem temes que ens afecten del dia a dia...
Sols em passa a mi o ens passa a la majoria dels qui participem de la vida associativa i col·lectiva? És sols el dia de les eleccions que un 50% de la gent no es pronuncia o és cada dia que la majoria es queda a casa i sols uns pocs ens arremanguem i optem per dir-hi la nostra?
No fa ni quatre dies que amb gent de les entitats juvenils del Consell comentàvem que cada vegada ens costa més moure a la nostra gent. És cert que sovint estem implicats en diverses històries, tenim masses reunions, anem cansats...però, també és cert que la implicació i la participació activa de la gent podria estar baixant.
En qualsevol cas, és un element més per a la reflexió.

dimarts, 29 de maig del 2007

Es busquen remeis per a l'abstenció

Les eleccions municipals està clar que no han anat com voldríem, tampoc no han anat com esperàvem. Ara, és cert que cal reflexionar, pair, entendre que ha passat... Però després de la reflexió, sabrem trobar la solució?
No és que vulgui arrossegar ningú al pessimisme però certament, no se pas COM hem de lluitar contra l’abstenció, per molt que tinc clar que ho hem de fer.
En termes generals, alguns diuen que la gent està cansada, que la política no interessa, que tots els partits acaben fent igual...
Com a partit, ICV-EUiA sembla que no hem aconseguit mobilitzar els nostres votants. A Barcelona hem perdut quasi la meitat dels vots! Hi ha qui comenta que certs temes de política general ens haurien desgastat més del que esperàvem, que potser cal marcar més perfil i diferenciar-se dels socis de govern, que perdem perquè no som prou “alternatius” o perquè al mateix temps no som prou “assenyats”...
Si a tot això hi afegim que la incidència de la feina feta al territori acaba sent modesta, la cosa encara és complica més. Com podem arribar a la ciutadania si no és a partir de la feina feta? Els resultats obtinguts a Horta-Guinardó, on hem governat, no són massa diferents dels que hem tingut a la resta de Barcelona. Vol dir doncs que el resultat electoral serà el que serà amb independència del que facis durant quatre anys al govern? Què si la pífies potser et passarà factura però que per molt que t’hi escarrassis no en trauràs ni un vot? Tant greu és la desconnexió entre política i ciutadania?
Massa preguntes encara sense resposta. Sabem que cal fer alguna cosa, això està clar, però les solucions no ho són gens de clares. L’abstenció ja fa temps que va guanyant terreny, continua creixent i en continuem parlant però, de moment, ningú ha trobat la formula per aturar-la, per connectar la vida del ciutadà individual amb la del interès comú i vida col·lectiva...
Els vots en blanc i nuls també han crescut però aquests no són tant preocupants. Reflecteixen una visió crítica vers els partits i han de ser un toc d’atenció per aquests però no debiliten el nostre sistema democràtic i no ens han de treure la son com la abstenció.
Una societat crítica no és un problema, una societat desconnectada de si mateixa sí que n’és un i un de gros. Si algú en coneix la solució...es busquen remeis per a l’abstenció.