dimarts, 17 de maig del 2011

Que no ens retallin el futur!




Et retallen cultura. Et retallen sanitat. Et retallen pensions. Et retallen sous. Et retallen drets. Et retallen beques. Et retallen espais verds. I no els tremola el pols ni els canvia el gest. Ningú pot retallar el teu futur! 

Ara és hora de sortir al carrer i mobilitzar-se, de sindicar-se i organitzar-se als llocs de treball i a les cues de l'atur, de lluitar pel CAP d'aprop de casa i de no tan aprop, de participar a l'AMPA o a les assembles d'estudiants de les escoles, instituts i universitats, és hora de lluitar per l'estat del benestar que tant ha costat construir i que ens volen arrabassar amb l'excusa de la crisi. 

Ara és hora també de votar el que sents i el que ets, és hora de votar ICV-EUiA.

dimecres, 4 de maig del 2011

Ja tenim Programa d'ICV-EUiA per Horta- Guinardó

Canditates i candidats d'Horta-Guinardó: Anna González, Joan Vallvé, Elsa Blasco, Anna Mir i Juan Manuel Velasco.
Programa electoral d'ICV-EUiA a Horta- Guinardó

Fet el balanç del mandat a Horta- Guinardó, ha arribat el moment de donar a conèixer les nostres propostes, d’ICV-EUiA, per als propers quatre anys. 

Després de 8 anys en que ICV-EUiA hem encapçalat la regidoria del districte d’Horta- Guinardó de la mà de l’Elsa Blasco, podem expresar la nostra satisfacció per la feina feta, s’ha fet molt, però encara volem fer molt més. 

Hem avançat profundament en accessibilitat, en nous equipaments, en la recuperació d’edificis i espais emblemàtics, en la memòria democràtica, en participació, i en el suport i la col·laboració amb les entitats i associacions del districte. Els valors d’esquerres, ecologistes i feministes, s’han fet notar a Horta- Guinardó, però encara ens queden molts projectes per impulsar i tirar endavant.
 
A Horta-Guinardó, ICV-EUiA ha marcat la diferència amb l’Elsa Blasco al capdavant. Els propers quatre anys volem continuar marcant la diferència al districte i a la ciutat.

dimarts, 3 de maig del 2011

Ningú pot retallar les teves idees

No podem decidir a quines coses ens enfrontem. El que sí que podem decidir com ens enfrontem a les coses. 

I també amb qui les enfrontem, qui ens mereix confiança per tirar endavant. 

Jo ho tinc clar, jo amb en Ricard Gomà.

dimarts, 12 d’abril del 2011

amb la sanitat no

El Govern de les retallades de CIU, s’ha quedat sol amb les tisores a la mà per retallar la sanitat pública de Catalunya.

Miquel Vilardell, president del Col·legi de Metges de Barcelona i que presideix el Consell Assessor del Govern de Mas pel que fa a la sanitat, ha fet pública la seva oposició a les mesures que des de la conselleria de Boi Ruiz es pretén impulsar.

Unes mesures que s’estan plantejant de forma totalment improvisada, sense criteri, traslladant la responsabilitat de retallar als centres sanitaris, i sense un projecte clar al darrera.

Unes retallades que a més s’estan produint sense l’assessorament dels experts, vista la reacció de Miquel Vilardell que podeu escoltar clar i català fent clic a l’enllaç: declaracions de Miquel Vilardell.

I per si fos poc, a més, Francesc Homs, portaveu del Govern ha estat mentint descaradament intentant fer creure que la tisorada no afectava la qualitat del servei!

Avui sembla que CIU intenta fer marxa en darrera i desdir-se d'algunes mesures. Ja veurem en què quedarà tot plegat.
   
La conclusió, tenim un Govern de CIU a la Generalitat sense projecte, sense criteri, i sense vergonya.

dimecres, 6 d’abril del 2011

darrera del SI

Em molesta l’actitud d’alguna gent d’ERC en relació a la consulta sobre la independència de Catalunya que es celebrarà el 10 d’abril. 

En primer lloc, em molesta  que s’apropiïn la consulta. Una consulta ciutadana impulsada per molta gent, alguns vinculats a ERC és cert, però també gent independent no vinculada a cap partit i molta gent d’altres àmbits, també gent d’ICV que en alguns casos ha acabat abandonant al veure com ERC els utilitzava políticament. 

M’indigna que des d’ERC s’intenti instrumentalitzar la iniciativa ciutadana, i que es vulgui convertir el procés en un suposat èxit del partit. Suposo que arrel del procés hauran aconseguit alguns nous militants, però pel camí també hi ha gent a qui ha molestat aquesta manera de fer. 

També em molesta l’actitud a partir de la qual alguna gent d’ERC critiquen la postura de Joan Herrera o d’altra gent d’ICV. Nosaltres tenim clar que dins d’ICV, hi ha diverses sensibilitats, i no ens suposa cap problema que alguna gent decideixi no participar de la consulta i en canvi altres puguem fer-ho.  En Ricard Gomà i la Dolors Camats, per posar alguns exemples de pes, ja han expressat que hi participaran. De fet, jo celebro que al meu partit es respectin i es visquin amb tota normalitat les diverses opcions. 

És cert que la consulta no contempla l’opció federalista que és l’aposta majoritària a ICV. Aquest és el motiu principal de l’abstenció d’alguna gent com Joan Herrera. Però també és cert que no estem parlant d’un referèndum vinculant. Si ho fos ja en parlaríem! Aleshores un SI o un NO com a úniques opcions seria inacceptable. 

Dit això, a mi em sembla que sempre que hi ha possibilitat de participar i expressar la voluntat del poble, és bo tenir-hi veu, encara que sigui amb un vot en blanc. De fet, jo ja he votat, ho vaig fer de manera anticipada perquè amb la nena ja se sap que a darrera hora sempre hi ha imprevistos. I a més he votat que SI.

Ho dic públicament perquè no vull que ERC s’apropiï el meu vot. Que quedi clar que darrera del SI a la independència no sols hi ha independentistes d’ERC, també hi ha molta gent que mai no els votaríem, i gent que tenim un altre projecte polític, en el meu cas el projecte ecosocialista d’ICV.

divendres, 1 d’abril del 2011

10% retallada 0% criteri

Estic assistint, cada dia més indignada, a les retallades indiscriminades de CIU. La tisorada general és una mostra clara de la falta de criteri del govern de CIU a la Generalitat. No sols és tracta d’un govern sense capacitat de prioritzar i mantenir allò que és imprescindible, sinó que a més avui podem dir que els qui estan governant el país no tenen cap sentit de la justícia ni de l’equitat.

Certament, plantejar una retallada generalitzada del 10% o la xifra que sigui, de manera indiscriminada a tots els departaments és una irresponsabilitat i atempta contra els serveis bàsics, la sanitat, l’educació, la justícia... Que ens hem begut l’enteniment? Doncs sembla que si.

CIU esta aprofitant l’excusa de la crisi per retallar l’estat del benestar i carregar-se els serveis públics que ni Mas, ni Duran no utilitzen perquè ells, “pel bé del país” van a la privada. La perversió del discurs del govern de la Generalitat és tant gran que ens pretenen fer creure que no hi ha més remei que carregar-se els serveis públics per salvar els catalans però alhora ens volen fer creure que cal desgravar les mútues privades perquè fan un “gran servei” i ampliar els concerts amb centres educatius que segreguen l’alumnat (nens i nenes separats no fos cas...) mentre retallen els serveis de les escoles públiques. 

La conclusió és que no hi ha diners per als serveis públics però si per a les privades. I no és pas que el servei privat ens surti més barat! És que ja els està bé desmantellar el sistema públic, uns serveis de l’estat del benestar que no interessen, que no fan negoci. Això si, sempre vestint-ho de catalanitat, fent el que convé als catalans??? Quines penques!! 

Si es que ens diuen a més què el tancament de plantes d’hospital i quiròfans no empitjorarà el servei sanitari! Que ens prenen per rucs? Volen dir que les llistes d’espera més llargues no tenen cap efecte? Ara si, tal com deia el conseller Boi Ruiz tots cap a la mútua i aquí pau i després glòria. 

Perquè al final, el que a CIU li interessa no és altra cosa que tenir contents als seus “amics”, i per això el més urgent i necessari pel país és acabar amb l’impost de successions, que les mútues privades desgravin, i que a les escoles públiques es porti uniforme, que així no haurem de veure calçotets i tangues. Això sí que és visió política i el demés són tonteries. 

Si aquest és el “govern dels millors”, millor que s’haguessin quedat a casa!

dilluns, 28 de març del 2011

dones i poder...conciliar

Plantejava en el darrer article, el debat de perquè hi ha poca presència de dones en llocs de poder. I en aquest article, voldria centrar-me en el tema de la conciliació.

Ara que sóc mare, amb una filla que encara no té l’any, les dificultats de conciliar i la necessitat de triar entre la carrera professional o la vida familiar se’m plantegen des d’una nova perspectiva. Si bé és cert que com a dona continuo reivindicant la igualtat, a efectes pràctics no vull renunciar a viure el dia a dia de la meva filla, per molt què sóc conscient que això té efectes en la meva carrera professional. Aquesta és una decisió personal però és just haver de triar? Doncs sincerament penso què no. 

Qualsevol àmbit de poder avui demana dedicació exclusiva. En el cas de la política, que visc de més a prop, les companyes amb més responsabilitats han de compaginar horaris interminables amb la vida familiar i certament, tot té un preu. Estem disposades a pagar-lo? Doncs en el meu cas no ho tinc gens clar. I no és pas falta d’ambició o de passió per la feina, que m’encanta. Però és què també vull veure créixer la meva filla. 

La qüestió és, perquè tenim els horaris què tenim? I seria possible que fossin uns altres? Doncs tampoc és fàcil de dir. En el cas de la política, com en altres feines de gran responsabilitat, el càrrec no s’abandona al sortir de l’oficina però sí què és cert que es podria fer un major esforç per racionalitzar els horaris de reunions, actes i demés. De fet, hauria de ser així en tots els àmbits. La racionalització dels horaris és fonamental a dia d’avui tenint en compte la societat en què vivim i la manca de serveis que permetin conciliar sense abusar dels avis o la xarxa familiar... però aquest és un altre tema que també dóna per molt. El que està clar és que o canviem la manera d’organitzar els temps o és impossible arribar a tot i ens continuarem veient obligats a triar. 

I als homes, no els afecta la conciliació? Doncs sí però, depèn. Si bé encara és cert que en molts casos no sembla que els preocupi tant, això, afortunadament també està començant a canviar. Hi ha clares diferències entre els homes de la meva generació, sobre els 30, i els homes diguem-ne... més grans (també amb excepcions és clar, que no se m’ofengui cap home ara...). En general, els homes joves és plantegen més clarament la necessitat de conciliar i viure plenament la seva paternitat. A casa per exemple és el meu company qui fa la reducció de jornada i em consta què no és un cas excepcional, cada vegada són més els pares que decideixen treballar menys per fer-se càrrec de la família. Però no ens enganyem, també és cert què en funció dels àmbits professionals la conciliació s’aborda de maneres diferents i quan s’ocupa llocs de poder s’hi renuncia gairebé del tot. 

La diferència potser és que l’herència del patriarcat encara fa que moltes dones acabem renunciant al poder quan aquest és torna a la pràctica incompatible amb la família. Nosaltres prioritzem ser “bones mares” i deixar la carrera en standbye amb l’esperança de tornar-hi més endavant mentre que en canvi, encara molts homes no tenen la impressió de ser "mals pares" pel fet de gairebé no veure la família. És trist però crec què encara pesa molt la idea de que ells han de portar el plat a taula per ser "bons pares". 

Nosaltres, les dones, amb posar el plat a taula no en tenim prou i quan disposem de poc temps per a la família ho vivim amb remordiment, ens sentim culpables i mirem de compensar-ho com podem. Només cal veure la mitjana de fills que tenen els homes i dones dedicades a la política amb majúscules, a primera línia, o en l’àmbit de l’empresa. La diferència és abismal i és una bona mostra del preu personal que han de pagar els uns i les altres per fer carrera. Les renuncies està clar que no són les mateixes o com a mínim no es viuen de la mateixa manera. 

Mentre l’èxit professional suposi renunciar a la família, moltes dones continuarem fent equilibris i malabarismes a segona fila, i amb aquella sensació horrible de no arribar a acabar de fer bé ni una cosa ni l’altra.

dijous, 24 de març del 2011

dones i poder

Aquesta nit al programa Banda Ampla plantegen el debat de perquè hi ha poca presència de dones en llocs de poder. Aquest és un tema recurrent, que anem posant sobre la taula periòdicament però que no té fàcil solució. Alguns dels motius de l’absència de dones són prou coneguts: el sostre de vidre, les dificultats de conciliació, l’herència social del patriarcat... 

Les solucions, si n’hi ha, ja no estan tan clares i vagi per endavant que sóc de les que pensa que sense la complicitat dels homes no hi ha res a fer

Haig d’admetre que jo, que em considero feminista i sempre he defensat el dret de les dones a la igualtat, respectant i posant en valor la nostra diferència com a dones, amb la maternitat torno a replantejar-me aquest tema des de un nou prisma. La qüestió dóna per molt i el debat és obert, però vull situar alguns elements i reflexions personals, sense defugir la polèmica i amb un punt de vista òbviament parcial. 

Pel què fa al sostre de vidre, és cert què sovint a nosaltres mateixes, les dones ens costa situar-nos a primera fila o assumir funcions de lideratge. No sé si és qüestió de modèstia, timidesa, precaució, falta de decisió...el cas és que moltes vegades preferim escoltar abans de donar el nostre punt de vista, o ens costa pronunciar-nos si no tenim molt clar el què podem aportar, i fins i tot optem per gestionar des de segona fila sense ser el cap visible tot i assumir gran part de la responsabilitat. 

No és per casualitat què avui, en qualsevol reunió, encara és molt més elevada la proporció d’homes que intervenen que no pas la de dones encara que aquestes no hi siguin infrarepresentades. I també confesso que mai m’he trobat amb una dona que intervingui per escoltar-se ella mateixa, no vol dir que no existeixi, però mai no n’he conegut cap i en canvi d’homes...uns quants. 

M’ha passat més d’una vegada i de dos, que he considerat que potser no valia la pena escriure un article sobre un tema d’actualitat perquè no en tenia prou coneixement i la meva aportació no afegia massa elements nous al debat... i tot seguit he vist articles casualment escrits per homes que, sense aportar cap element de reflexió ni tenir un especial coneixement del tema, han tingut difusió. En qualsevol cas, vull dir que el què és prou motiu perquè una dona calli prudentment sovint no és motiu per que ho faci un home que no té por d’espifiar-la.

Amb les polítiques de quotes ho solucionarem? Doncs de forma immediata penso que no. A llarg termini no ho tinc clar. Major presencia de dones afavoreix més visibilitat i a la llarga potser obre la porta a normalitzar la presencia de dones a primera línea. Però la presencia com a quota per si sola no és garantia de res i fins i tot pot ser contraproduent. 

No hi ha res pitjor que quan algú diu “aquella es on es perquè és una dona”. I no dubteu que aquesta és una frase recurrent, amb independència de la vàlua de la persona que ocupa una parcel·la de poder, quan és tracta d’una dona és gairebé inevitable que aparegui l’ombra del dubte de “la quota”. 

Un segon element que vull plantejar és la dificultat de conciliar. Tinc molt clar que com a dona vull poder decidir. Però és just haver de triar entre la carrera professional o viure plenament la maternitat? Entenent que plenament no vol dir exclusivament però sí disposant d’un cert temps per gaudir de la família. La resposta la tinc clara i és què NO. No és just haver de triar una opció o l’altra, tampoc en el cas de la paternitat, però d’això en parlaré en un proper article.

El debat és obert, i la polèmica també.

divendres, 18 de març del 2011



S'ha fet molt però volem fer molt més!

dimecres, 16 de març del 2011

Jo també he dit prou!


El proper dissabte 19 de març de 17.00 a 22.00 al passeig de Lluís Companys a l'alçada de l'Arc del Triomf hi haurà la festa reivindicativa "Diguem Prou" en defensa de la democràcia, contra el racisme i la xenofòbia. Per construir una societat més justa, diversa i solidària cal mobilitzar-se.

Podeu afegir-vos a la campanya a la web de Diguem Prou, i penjar-hi la vostra foto.

diumenge, 13 de març del 2011

Sopar de dones d'Horta-Guinardó


Un any més hem celebrat el sopar de dones d’Horta-Guinardó. Enguany amb un nou format més auster, tal com demana la situació de crisi que vivim, però amb el mateix bon ambient i la participació de sempre. El sopar és un espai de trobada de moltes dones que, cada una a la seva manera, treballem reivindicant la diferència per aconseguir la igualtat. Som moltes les que ens trobem cada any, dones implicades amb el moviment associatiu, amb les entitats, amb el treball als barris, amb la política, etc. Dones de molts àmbits, amb idees diverses, de diverses edats, però totes compartim que cal continuar treballant per la igualtat. Pel dret de les dones a ser elles mateixes, a ser diferents, sí, però no desiguals.

Aquest any hem estat una bona colla de companyes de la coalició.
La companya Laura Marino també ha comentat el sopar al seu bloc. I podeu trobar més fotos del sopar d'enguany i del de l'any passat, als següents enllaços:

dimarts, 8 de març del 2011

Ara toca fer balanç

En aquests darrers quatre anys a Horta Guinardó ICV-EUiA, amb l’Elsa Blasco al capdavant, hem pogut materialitzar grans actuacions encetades el mandat passat. Aleshores assentàvem unes bases sòlides que ara ens han permès fer realitat grans projectes. I en aquest darrer mandat hem engegat grans actuacions que en alguns casos seran realitat en el proper mandat, però que sense l’impuls d’aquests anys no s’haurien aconseguit. El vídeo de balanç que podeu veure a continuació recull algunes de les actuacions emblemàtiques que hem impulsat, i trobareu un balanç detallat a la web marquemladiferencia.cat.


Els nivells d’inversió d’aquest mandat han estat espectaculars i parlen per si sols. Hem assolit la xifra històrica de 266 milions d’euros d’inversió total al Dte. Superant de llarg les inversions del mandat anterior (2003-2007) en que ja varem aconseguir un increment importantíssim.
Una imatge val més què mil paraules: 

Moltes de les coses que s’han fet a Horta Guinardó duen clarament l’empremta d’ICV-EUiA. S’ha fet molt i a més ho hem fet teixint complicitats i treballant colze a colze amb el moviment associatiu, i amb el veïnat. Hem discutit, hem discrepat, hem arribat a acords i hem millorat projectes a partir de les propostes veïnals i de les entitats. No hem pogut arribar a tot però hem sabut aprofitat moltes oportunitats.

Hem fet molt però també ha quedat molt per fer. Per això volem continuar treballant per fer realitat projectes i plans de futur.

dijous, 13 de gener del 2011

La por mai no és bona consellera...

Tinc la impressió que el PSC s’està precipitant de tal manera que pot acabar-se produint aquell fenomen de fer complir la profecia. Els resultats electorals de les eleccions autonòmiques costen tant de pair que ara aquell sentiment de derrota sembla impregnar totes les decisions dels socialistes i, si els resultats a Barcelona podien preocupar, els darrers moviments d’estratègia política més que ajudar a encarar les properes eleccions municipals, potser acabaran fent complir els pitjors pronòstics.
La celebració de primàries per a la candidatura a la alcaldia de Barcelona, és positiva i enriquidora en termes democràtics, però la manera com s’està plantejant aquestes primàries en el PSC, per molt que diguin que en cap cas es qüestiona l’actual alcalde... és difícil que Hereu no es senti qüestionat tal com s’està plantejant les coses.
En qualsevol cas, tant si la candidatura dels socialistes a l’alcaldia de Barcelona és liderada per Jordi Hereu com si ho és per Montserrat Tura, no sembla que avui puguin disposar de les millors condicions per preparar les properes eleccions. El poc temps que falta per a les municipals certament no hi ajuda, però la imatge de precipitació i de por davant la possibilitat de repetir uns mals resultats electorals del PSC tampoc donen massa confiança de cara a treballar per aconseguir el suport de l’electorat.
Tura diu que presenta la seva candidatura per guanyar les eleccions, però a ningú no se li escapa que posar-se al dia del que es cou en una ciutat com Barcelona de cap manera es pot aconseguir en 4 mesos, per molta voluntat que s’hi posi. En aquest sentit, Hereu ja està al dia de la ciutat, però el fet que la direcció socialista nacional no cregui en les seves possibilitats de mantenir l’alcaldia, certament el debilita.
Davant d’aquesta situació, Xavier Tries es frega les mans i es veu més a prop de Sant Jaume que mai.
Els qui apostem per un govern d’esquerres a la ciutat, avui hem de treballar més que mai però tot i així, patirem...