dimarts, 26 de juny del 2007

Demòcles i els sous

Diu un dels informes de la OCDE que entre 1995 i 2005 el sou mitjà real a Espanya s’ha reduït un 4%, és a dir, que els treballadors assalariats han perdut en 10 anys un 4% de la seva capacitat adquisitiva, tot i que les taxes d’ocupació han crescut de manera important. I en canvi, al mateix temps, l’economia espanyola ha gaudit d’un creixement superior a la mitjana europea i els beneficis empresarials han augmentat un 73% entre 1999 y 2005.
Es a dir, mentre els treballadors cada dia anàvem i anem més apurats per arribar a final de més, els beneficis de les empreses no han deixat de créixer i viuen increments quasi diria perversos.
Però això no és tot. Si les empreses tenen aquests beneficis, com s’explica que els salaris no hagin crescut com a mínim al mateix ritme que pujava el cost de la vida? Com hem d’empassar-nos que una empresa presenti expedients de regulació per a reduir la plantilla si els seus beneficis no han deixat de créixer gairebé de manera exponencial?
Amb l’excusa de mantenir taxes d’ocupació elevades, aprofitant la por a les grans bosses d’atur del passat, ens han fet claudicar i rendir-nos a la moderació salarial, veient com poc a poc els sous quedaven estancats fins a perdre valor real.
L’arribada de, si fa no fa, quatre milions de persones migrades, també te molt a veure amb aquesta disminució del sou mitjà. La presencia de nouvinguts disposats a treballar amb condicions laborals i salarials més precàries, han permès i afavorit que les empreses pressionin els sous i les condicions laborals a la baixa.
Aquesta situació incrementa a més les desigualtats que, en el cas d’Espanya, superen ja la mitjana europea. Dades d’Eurostat constaten que l’any 2005 la cinquena part de la població més rica d’Espanya, va guanyar 5,4 vegades més que la cinquena part més pobre, la mitjana europea és de 4,9 vegades.
Sembla que vista la situació cal posar fil a l’agulla. Deia en Joan Subirats en una de les seves ponències, que sovint se’ns ha fet creure que l’economia és intocable, que en certa manera ens hem cregut que quan d’economia es tracta sols queda assumir el esdevenir de les coses. Doncs bé, l’esdevenir que tenim al davant ens ha de fer saltar de la cadira!
No sóc cap entesa en economia però penso que, per molt difícil que resulti, cal canviar el model actual de creixement econòmic de soca arrel. Com podem mantenir un creixement basat en salaris baixos quan el cost de la vida cada dia fa més pujada? Si l’accés a l’habitatge, un bé de primera necessitat, s’està convertint en una odissea impossible?
Enfront de majors i creixents desigualtats socials, caldrà més i més Estat del Benestar, més i més mesures redistributives i inversió pública en protecció social. També en això estem molt lluny d’Europa.
Tot i amb això, em sembla que amb enfortir les polítiques socials no n’hi haurà prou. Si ningú planta cara a les empreses que continuen pensant en incrementar, peti qui peti, un 73% els seus beneficis per als propers anys, ho tenim molt cru.
Els expedients de regulació i les deslocalitzacions de les empreses són, diria jo, difícilment evitables. Per molt que continuem oferint i donant avantatges fiscals o d’altre tipus a les empreses, aquestes sempre trobaran altres països on reduir costos. Sempre tindrem l’espasa de Demòcles sobre el cap i per tant, és ridícul que continuem cedint al xantatge de precarietat o baixos salaris a canvi d’ocupació.
L’alternativa, no ho se. Sovint es parla de captar empreses amb produccions d’alt valor afegit, de tenir una població més formada i amb un major nivell educatiu, incrementar l’I+D, optar per formes empresarials alternatives, de tipus cooperatiu...
No sóc jo qui en trauré l’entrellat, això ho deixo als qui en saben, però ja cal que s’hi posin perquè tenim una bomba de rellotgeria entre les mans, i l’espasa de Demòcles continua sobre els nostres caps.

divendres, 15 de juny del 2007

Parlem de PARTICIPACIÓ

Avui i demà, 15 i 16 de juny, a l'Espai Jove Boca Nord teniu la possibilitat de participar en diversos debats i tallers sobre Participació ciutadana per a la transformació social.
Us recomano que us animeu a anar-hi.
Aquí hi podeu consultar el programa i més informació del IX Fòrum dels Drets Humans.

Govern en minoria, tot un repte

Ja tenim acord de govern a Barcelona, tot i que el pacte entre ICV-EUiA i PSC per als pròxims quatre anys, dibuixa però un panorama ben diferent del que teníem fins ara amb el govern tripartit. S’ha perdut la majoria al Consistori i cal encarar una nova etapa que no serà gens fàcil.
El comitè de govern de la ciutat estarà format, per l'alcalde, previsiblement Jordi Hereu, la seva mà dreta, Carles Martí, com a primer tinent d'alcalde, Imma Mayol com a segona tinent d’alcalde, en la tercera i quarta tinença els socialistes Jordi William Carnes i Ramón García Bragado respectivament i, l'ecosocialista Ricard Gomà com a cinquè tinent d’alcalde.
ICV-EUiA, serà responsable de dues grans àrees de govern, sobre un total de sis. L’àrea de Medi Ambient, que inclou Serveis Urbans, Manteniment, Neteja i Parcs i Jardins, que serà liderada per Imma Mayol. I l’àrea d’Acció Social i Ciutadania, que inclou Serveis Socials i Acció Comunitaria, encapçalada per Ricard Gomà.
Els altres tres regidors d’ICV-EUiA, dos d’electes, l’Elsa Blasco i el Quim Mestre, i la regidora Isabel Ribas, no electa, assumiran responsabilitats diverses. L’Elsa Blasco continuarà al capdavant del districte d’Horta-Guinardó i a més liderarà les regidories de Dona i de Joventut. En Quim Mestre assumirà la regidoria de Drets Civils. I l’Isabel Ribas s’incorporarà com a delegada de Salut Pública.
El nou govern en minoria, haurà de cercar complicitats amb els partits de la oposició, preferentment amb l’anterior soci de govern, ERC. I en aquest sentit, Jordi Portabella ja ha avançat que caldrà molt i molt diàleg. Es a dir, que es farà pregar.
Al districte d’Horta-Guinardó conservem la nostra regidora, l’Elsa Blasco, i tot i la sortida d’ERC del govern, mantenim una ajustada majoria de govern al districte. Tot i això, ben segur que el clima d’aquest nou mandat al districte també serà diferent.
No sols pel major nombre de consellers a la oposició, que també es notarà, sinó també perquè, tot i la majoria de govern, caldrà cercar importants consensos amb els partits de la oposició, per evitar que els projectes del districte siguin tombats a “la casa gran.”
Les complicitats, seran més importants que mai per tirar endavant els projectes del govern, ja sigui als districtes o a l’Ajuntament.
Ens caldrà molta mà Esquerra... és tot un repte.

dimarts, 12 de juny del 2007

No n'hi ha prou amb la derrota d'ETA

Rajoy ha recordado que el Gobierno puede contar con su apoyo, pero “sólo para la derrota de ETA, no para negociar”. Estaría “encantado de que el PNV se apuntara a la derrota de ETA y no al diálogo”.
No se si l’acord entre PP i PSOE és un pas endavant. Altra vegada tinc la sensació que el govern cedeix a les pressions de la oposició, potser pensant més en les properes eleccions generals que no pas en tirar endavant un procés de pau amb possibilitats. I és que, com s’hi ha d’arribar a la pau? sols per la via de l’asfixia i la persecució policial d’ETA? És realista pensar que tornant a l’anterior estratègia repressiva del PP es pot aconseguir cap avenç?
Si no hi ha negociació no hi ha ni procés, ni PAU, ni res. La opció d’ignorar una de les parts del conflicte no ens durà en lloc. Aquest continuarà creixent, tot i fer-ho de forma oculta o latent, i alimentarà aquells qui defensen postures més radicals i bel·ligerants, fins que de nou, el conflicte surti a la llum amb major força, amb més víctimes.
És ben sabut, i així ho avalen els experts en resolució de conflictes, que sense diàleg i negociació entre les parts no hi ha res a fer, no hi ha altra manera d’arribar a una solució. Els criminals poden ser perseguits i engarjolats però les idees que duen al darrera no desapareixen. Si no es dona cap sortida a les idees i les aspiracions nacionalistes, sempre hi haurà algú prou encegat, disposat a recórrer als mètodes violents més abominables.
Cal arribar a un acord de les diverses forces polítiques però, l’objectiu d’aquest acord ha de ser la resolució negociada del conflicte Basc i la pau definitiva. I per això, no n’hi ha prou amb la derrota d’ETA.

dilluns, 11 de juny del 2007

Altra vegada fora de joc

Estem altra vegada fora de joc. Amb l’anunci d’ETA, que finalitza la treva, tornem a ser en un cul de sac. Hem perdut una ocasió d’or, i l’hem perdut per múltiples raons.

D’una banda per falta de valentia del Govern, que no s’ha decidit a fer el pas definitiu. També és cert que el paper del principal partit de l’oposició no hi ha ajudat gens. El PP, amb la seva actitud irresponsable i oportunista, ha prioritzat el desgast del Govern Zapatero en lloc d’arribar a un consens en benefici de l’interès general d’arribar a la pau al País Basc.

D’altra banda, perquè el sector més bel·ligerant d’ETA, la seva branca armada, s’ha acabat imposant a la estructura política de la organització etarra. Amb l’atemptat de Barajas, quedava clar quin era el sector fort de la organització, l’armat, i quin era el sector afeblit d’ETA, el polític.

Queda el dubte de si una actuació més valenta per part del Govern, amb el recolzament del PP, hauria pogut evitar aquest afebliment intern de l’estructura política i hauria permès tirar endavant la negociació. Ja no ho sabrem però, en qualsevol cas, la responsable n’és ETA, d’això no n’hi ha dubte.

Per al futur, és complicat però sols podem tornar-ho a intentar. No hi ha un altre camí que no sigui el de la pau. Caldrà aprendre dels errors comesos i perseverar. Tots plegats ens ho mereixem.

Recomano la lectura de l’article ETA y Estado: absurdo por previsible, d’en Jordi Sánchez a El País. Ofereix una reflexió més en detall.

dijous, 7 de juny del 2007

Dignitat sí, control intern també

No acabo d’entendre la postura dels 4.000 mossos d’esquadra que ahir es varen manifestar pel centre de Barcelona.
És cert que el desprestigi del cos i les dures crítiques que ha patit darrerament, dificulten la tasca diària del agents i tenen un efecte negatiu; tant per als mossos, que veuen malmesa la seva autoritat, com per als ciutadans, que perden la confiança en qui els ha de protegir.
Però no és de rebut que s’acusi d’aquest desprestigi als responsables del Departament d’Interior.
Per mi, la decisió d’instal·lar cameres de seguretat a les comissaries és del tot encertada. No sols perquè protegeix els detinguts de possibles (encara que improbables) abusos d’autoritat, sinó especialment perquè protegeix als agents de falses acusacions de maltractament.
És obvi que la majoria d’agents fan la seva feina correctament, amb total diligència, i que són molt pocs els qui abusen de la seva autoritat. Però cal evitar que un sol agent no actuï com cal. I cal evitar-ho no sols perquè suposa una vulneració dels drets fonamentals de les persones, sinó també perquè perjudica la credibilitat de tots els seus companys i malmet la confiança dels ciutadans en el cos, fent-los perdre la sensació de seguretat.
No entenc que es pensi que Interior ha pogut filtrar les gravacions de la comissaria de les Corts. Els primers interessats en mantenir el bon nom del cos de mossos d’esquadra són els responsables del Departament d’Interior.
Sembla que si el que es vol és reivindicar la professionalitat del cos policial, el més adequat seria fer pinya i no pas llençar pedres sobre la pròpia teulada. Si més no, em sorprèn que els sindicats policials arremetin contra el Departament i ni tan sols esmentin de manera crítica la forma com els mitjans de comunicació han abordat els aconteixements.
Qui, dia sí dia també, ha qüestionat públicament la imatge i la feina dels mossos, no és pas Interior. Els mitjans de comunicació han fet noticia del succés puntual de les Corts. Tot plegat, durant la campanya electoral i, amanit amb l’ús del kubotán, amb la desafortunada mort d’un detingut al intentar escapar del cotxe en marxa, etc.
Suposo que els mossos ja deuen estar investigant qui ha filtrat les polèmiques gravacions de les Corts. És aquesta filtració la que ha malmès i desprestigiat el cos, no pas la decisió d’instal·lar mesures internes de control i de seguretat per als propis treballadors.

dimarts, 5 de juny del 2007

Com contagiar il·lusió?

Com es pot contagiar il·lusió per un projecte?
Sembla que el contagi, en si mateix, necessàriament demana proximitat, intercanvi, tracte personal, compartir experiències i moments...
Però aquesta proximitat tot i ser necessària no és suficient. No hi ha cap garantia d’arribar a la gent, per molt a prop que en siguem perquè, el contagi i la il·lusió de canviar les coses també demana compromís, implicació, entesa, comprensió mútua...
I si aconseguir comprensió i entesa no fossin prou repte per si soles...un altre element necessari i no menys important és l’interès. Si el projecte no desperta prou interès no hi ha opció d’il·lusionar ningú, tot i que per si sol, l’interès tampoc és suficient. Cal també sensació d’utilitat, percebre que l’esforç de la nostra implicació servirà per alguna cosa, i diria que per tant cal una mica d’emoció, contemplar la possibilitat i la opció de canvi, confiança en els qui l’hauran de dur a terme...
Tot plegat, acompanyat del compartir amb els altres, del formar part d’una cosa més gran que un mateix, d’una cosa important, d’un projecte de futur...
O encara millor, del projecte del present, del projecte vencedor. Perquè jugar al cavall guanyador té un atractiu inqüestionable. El problema és quan la gent pensa que el cavall guanyarà peti qui peti, que ja no cal donar-hi suport per a que guanyi...
I així és com totes i tots hi perdem. Ens ha faltat proximitat, entesa, interès, sensació d’utilitat, confiança, emoció, compartir projecte...
Aquesta vegada no hi ha cavall guanyador. Alguns han cregut que no valia la pena l’esforç i els altres s’han quedat a casa pensant que de totes totes la carrera estava guanyada.
Ara cal veure com fem que la gent torni a sortir de casa. Com contagiem altra vegada la nostra il·lusió.

divendres, 1 de juny del 2007

Indagant solucions

Feta la catarsi, ara que ja més o menys ens hem desfogat i hem començat a pair els mals resultats, toca començar a indagar per trobar solucions.
La primera que se’m acut és tornar a la feina. Per si sola, la idea de continuar treballant no resol res però, penso que si que mostra que, tot i acceptar el toc d’atenció de la ciutadania, no ens arronsem i continuem lluitant pel nostre projecte. La veritat és que seria més fàcil tornar a casa, claudicar com fa ERC, per passar a una posició d’oposició més còmoda. Estar al govern té costos, suposa un desgast que pot arribar a ser un perill per als partits petits, no és el mateix perdre un regidor quan en tens 15 que quan en tens 5, i aquest és un risc afegit que també hem d’assumir i tenir present en el cas d’ICV-EUiA.
Mantenir-se al govern no és una qüestió d’incapacitat per a renunciar al poder sinó al revés, és una qüestió de responsabilitat, d’estar a les dures i a les madures! Sempre ha estat més fàcil criticar la feina d’un altre i prometre alternatives que no pas concretar propostes i traduir els projectes en realitats. Per tant, la opció valenta és tornar a la feina i no pas anar a casa.
En segon lloc, penso que cal obrir el sistema a una major participació de la ciutadania, a la implicació real de la gent en la presa de decisions. Cal ser imaginatius en els sistemes de participació, aprofitar al màxim els existents i plantejar canvis de base que afavoreixin l’apropament de la política a la gent.
El contacte i el treball amb les entitats és un element molt important per a la gestió dels territoris però el teixit associatiu representa una part de la ciutadania, no hi es tothom. Les institucions no podem esperar que siguin les entitats les que ens facin arribar a la resta de la gent. Cal continuar treballant estretament amb les entitats però no n’hi ha prou per dir que la ciutadania ja ha pogut participar a traves dels seus representants associats. I com ho fem? Internet pot ajudar però tampoc no arriba a bona part de la gent. La televisió és el canal de comunicació més universal però no se pas si hi hauria possibilitat de generar un sistema de TV interactiva que permetés fer intercanvi d’idees entre ciutadans i representants polítics. Com s’hauria de controlar per a que no acabés sent propaganda tot plegat?
El que no pot ser és que la participació es converteixi en pur tràmit sense implicacions reals i sense retorn de les propostes acceptades o rebutjades, de les decisions preses finalment, del procés a seguir...la participació no ha de servir per justificar les actuacions municipals. Però tot i amb això, tot i fer un procés de participació real i impecable, és també real que la participació demana una dedicació a la que no tothom hi està disposat. Per avui em sembla que ja n’hi ha prou...