diumenge, 25 de febrer del 2007

Promeses electorals

A tres mesos vista de les eleccions, PSOE i PP han començat a competir a veure qui fa més promeses a la ciutadania.

Mentre els Socialistes parlen de posar policia a les escoles, estendre la ordenança de civisme a tots els municipis, incrementar la presencia de la policia turística, fraccionar el pagament dels impostos locals, y donar ajudes a “la família”. El PP promet baixar els impostos, penalitzar la corrupció i els trànsfugues, fer el transport públic accessible a les persones amb discapacitat, renovar calderes i electrodomèstics contaminants, i promocionar els biocarburants.

Tot plegat prou pintoresc; resulta que ara els socialistes fan propostes de dretes, deu ser que no acaben de trobar el seu lloc, i la dreta més rància s’ha tornat ecologista?! Digueu-me suspicaç però això últim no m’ho acabo d’empassar.

Serà que el PP creu que pot contagiar-se del bon moment de les propostes ecologistes? Potser no s’han adonat que no n’hi ha prou amb parlar d’ecologisme, que cal ser-ho de debò i no sols quan convé.

Si això és el que ofereixen uns i altres, podem esperar uns magnífics resultats per ICV-EUiA.

dilluns, 19 de febrer del 2007

Estatut andalús

Andalusia té nou Estatut d’Autonomia aprovat amb un suport ampli i majoritari, el 87,45% dels vots han donat el SI, tot i la escassa participació, sols un 36,28% dels andalusos anaren a les urnes.
La espectacular xifra de l’abstenció, ens ha de dur a tots plegats a la reflexió.
Els partits polítics, tant els que demanaven el SI (IU, PSOE i PP) com el que demanava el NO (Partido Andalucista), han estat incapaços de mobilitzar el seu electorat.
És ridícul que ara, PSOE i PP entrin en una picabaralla per veure qui és més culpable de l’abstenció. Tots dos han fracassat. Tots els partits ho han fet perquè no han sabut arribar al electorat. Tots han estat igualment incapaços de transmetre la importància i la necessitat de que el poble expressi la seva voluntat a través del referèndum.
Per molt que el resultat de la consulta pugui semblar clar, que la cita amb les urnes un diumenge pugui fer mandra, que un pugui pensar que el seu vot no decantarà cap balança...Cal recordar que la democràcia va més enllà del vot però que sense vot no hi ha democràcia.
Tots plegats em de ser conscients que dipositar la nostra papereta és un dret però també un deure, un compromís amb el present i amb el futur. Sinó, la democràcia falla.

1.509 habitatges

Aquest cap de setmana quedava resolt el sorteig de 1.509 habitatges de protecció oficial però eren prop de 55.000 les sol·licituds per a accedir a una d'aquestes vivendes protegides a la ciutat de Barcelona.

De nou sembla ben clar que hi ha molta feina a fer. El desenvolupament de la Llei del dret a l'habitatge a Catalunya és més urgent i necessari que mai.
La construcció de nova vivenda porta el seu temps i, la situació actual demana la major brevetat possible. En aquest sentit, cal apostar fermament per aquelles mesures que permetin fer créixer el parc de vivenda de lloguer i penalitzar els habitatges buits, per molt sagrada que sigui la propietat privada, es torna del tot raonable per a que el dret a un habitatge digne sigui més que una declaració d'intencions sobre el paper.

diumenge, 11 de febrer del 2007

El TC en entredit

Aquesta setmana ho deia la diputada del PP i catedràtica de dret constitucional Montserrat Nebrera: "Hem trobat una escletxa jurídica per aconseguir el nostre objectiu polític".
L'escletxa és la recusació del magistrat del Tribunal Constitucional Pablo Pérez Tremps, un fet inèdit en aquesta altíssima institució de l'Estat, i l'objectiu és tombar l'Estatut que el poble de Catalunya va acceptar en referèndum el 18 de juny de 2006.
Com pot ser que la màxima instància judicial quedi supeditada a la política? On queda la imprescindible separació de poders?
Que les decisions i funcionament del Tribunal Constitucional depenguin del joc d’equilibris entre progressistes i conservadors em sembla del tot pervers.
Si Pablo Pérez Tremps no dimiteix, deixant que el govern del PSOE posi un altre magistrat en el seu lloc, seran 11 els jutges que hauran de decidir sobre el futur de l'Estatut català, i el resultat serà molt ajustat.
El vot de la presidència del Constitucional, avui progressista però a partir de juny conservadora si els magistrats d'aquest sector es posen d'acord entorn a un candidat, val per dos i podria ser decisiu.
Això podria dificultar encara més el desplegament de l’Estatut. Ho comprovarem a l'estiu quan els magistrats es pronunciaran, després de les autonòmiques i municipals de maig i abans de final d'any. I s'espera una sentència interpretativa, una mena de llibre d'instruccions per a desplegar l'Estatut.
En qualsevol cas, ja cal que ens replantegem el funcionament d’aquesta institució, el Tribunal Constitucional, que hauria de ser la darrera garantia judicial i respondre a criteris objectius i de responsabilitat, no a la conjuntura política.
La situació actual no sols és del tot indesitjable sinó que a més no sembla justa en absolut. La separació de poders: legislatiu executiu i judicial, és condició necessària i constitutiva del nostre sistema democràtic, alguna cosa no acaba de funcionar si hi ha escletxes jurídiques al servei d’objectius polítics.

dissabte, 3 de febrer del 2007

Un gest

Dijous 1 de febrer, de 19:55 a 20 els 5 minuts d’apagada de llums i aparells elèctrics foren un toc d’atenció vers els efectes del canvi climàtic i la possibilitat d’aturar-los.
Del canvi climàtic se’n feren ressò tots els mitjans de comunicació, que esperaven per a l’endemà els resultats de l’Informe del Comitè Intergovernamental sobre Canvi Climàtic (IPCC) de la ONU.
Tot i amb això, la convocatòria de dijous trobava més complicitats entre les institucions que no pas entre els ciutadans. S’apagaren les façanes de múltiples monuments i edificis institucionals, que contribuïren a una baixada significativa del consum energètic, però fórem pocs els ciutadans que seguirem la convocatòria des de casa.
L’apagada ha estat un gest però, també ha fet palès que encara no estem prou mentalitzats. Sembla que molta gent encara no és prou conscient de la seva contribució al estat del medi ambient. Cal insistir molt en que és la suma de les accions de tots el que podrà evitar el desastre.
Ja no val allò de que si els poderosos no ho fan...ja no hi ha excusa per a lluitar contra el canvi climàtic. Tots em de vetllar pel futur.
Ja cal que ens esmercem a fer que tots en siguem conscients.