dilluns, 28 de març del 2011

dones i poder...conciliar

Plantejava en el darrer article, el debat de perquè hi ha poca presència de dones en llocs de poder. I en aquest article, voldria centrar-me en el tema de la conciliació.

Ara que sóc mare, amb una filla que encara no té l’any, les dificultats de conciliar i la necessitat de triar entre la carrera professional o la vida familiar se’m plantegen des d’una nova perspectiva. Si bé és cert que com a dona continuo reivindicant la igualtat, a efectes pràctics no vull renunciar a viure el dia a dia de la meva filla, per molt què sóc conscient que això té efectes en la meva carrera professional. Aquesta és una decisió personal però és just haver de triar? Doncs sincerament penso què no. 

Qualsevol àmbit de poder avui demana dedicació exclusiva. En el cas de la política, que visc de més a prop, les companyes amb més responsabilitats han de compaginar horaris interminables amb la vida familiar i certament, tot té un preu. Estem disposades a pagar-lo? Doncs en el meu cas no ho tinc gens clar. I no és pas falta d’ambició o de passió per la feina, que m’encanta. Però és què també vull veure créixer la meva filla. 

La qüestió és, perquè tenim els horaris què tenim? I seria possible que fossin uns altres? Doncs tampoc és fàcil de dir. En el cas de la política, com en altres feines de gran responsabilitat, el càrrec no s’abandona al sortir de l’oficina però sí què és cert que es podria fer un major esforç per racionalitzar els horaris de reunions, actes i demés. De fet, hauria de ser així en tots els àmbits. La racionalització dels horaris és fonamental a dia d’avui tenint en compte la societat en què vivim i la manca de serveis que permetin conciliar sense abusar dels avis o la xarxa familiar... però aquest és un altre tema que també dóna per molt. El que està clar és que o canviem la manera d’organitzar els temps o és impossible arribar a tot i ens continuarem veient obligats a triar. 

I als homes, no els afecta la conciliació? Doncs sí però, depèn. Si bé encara és cert que en molts casos no sembla que els preocupi tant, això, afortunadament també està començant a canviar. Hi ha clares diferències entre els homes de la meva generació, sobre els 30, i els homes diguem-ne... més grans (també amb excepcions és clar, que no se m’ofengui cap home ara...). En general, els homes joves és plantegen més clarament la necessitat de conciliar i viure plenament la seva paternitat. A casa per exemple és el meu company qui fa la reducció de jornada i em consta què no és un cas excepcional, cada vegada són més els pares que decideixen treballar menys per fer-se càrrec de la família. Però no ens enganyem, també és cert què en funció dels àmbits professionals la conciliació s’aborda de maneres diferents i quan s’ocupa llocs de poder s’hi renuncia gairebé del tot. 

La diferència potser és que l’herència del patriarcat encara fa que moltes dones acabem renunciant al poder quan aquest és torna a la pràctica incompatible amb la família. Nosaltres prioritzem ser “bones mares” i deixar la carrera en standbye amb l’esperança de tornar-hi més endavant mentre que en canvi, encara molts homes no tenen la impressió de ser "mals pares" pel fet de gairebé no veure la família. És trist però crec què encara pesa molt la idea de que ells han de portar el plat a taula per ser "bons pares". 

Nosaltres, les dones, amb posar el plat a taula no en tenim prou i quan disposem de poc temps per a la família ho vivim amb remordiment, ens sentim culpables i mirem de compensar-ho com podem. Només cal veure la mitjana de fills que tenen els homes i dones dedicades a la política amb majúscules, a primera línia, o en l’àmbit de l’empresa. La diferència és abismal i és una bona mostra del preu personal que han de pagar els uns i les altres per fer carrera. Les renuncies està clar que no són les mateixes o com a mínim no es viuen de la mateixa manera. 

Mentre l’èxit professional suposi renunciar a la família, moltes dones continuarem fent equilibris i malabarismes a segona fila, i amb aquella sensació horrible de no arribar a acabar de fer bé ni una cosa ni l’altra.

dijous, 24 de març del 2011

dones i poder

Aquesta nit al programa Banda Ampla plantegen el debat de perquè hi ha poca presència de dones en llocs de poder. Aquest és un tema recurrent, que anem posant sobre la taula periòdicament però que no té fàcil solució. Alguns dels motius de l’absència de dones són prou coneguts: el sostre de vidre, les dificultats de conciliació, l’herència social del patriarcat... 

Les solucions, si n’hi ha, ja no estan tan clares i vagi per endavant que sóc de les que pensa que sense la complicitat dels homes no hi ha res a fer

Haig d’admetre que jo, que em considero feminista i sempre he defensat el dret de les dones a la igualtat, respectant i posant en valor la nostra diferència com a dones, amb la maternitat torno a replantejar-me aquest tema des de un nou prisma. La qüestió dóna per molt i el debat és obert, però vull situar alguns elements i reflexions personals, sense defugir la polèmica i amb un punt de vista òbviament parcial. 

Pel què fa al sostre de vidre, és cert què sovint a nosaltres mateixes, les dones ens costa situar-nos a primera fila o assumir funcions de lideratge. No sé si és qüestió de modèstia, timidesa, precaució, falta de decisió...el cas és que moltes vegades preferim escoltar abans de donar el nostre punt de vista, o ens costa pronunciar-nos si no tenim molt clar el què podem aportar, i fins i tot optem per gestionar des de segona fila sense ser el cap visible tot i assumir gran part de la responsabilitat. 

No és per casualitat què avui, en qualsevol reunió, encara és molt més elevada la proporció d’homes que intervenen que no pas la de dones encara que aquestes no hi siguin infrarepresentades. I també confesso que mai m’he trobat amb una dona que intervingui per escoltar-se ella mateixa, no vol dir que no existeixi, però mai no n’he conegut cap i en canvi d’homes...uns quants. 

M’ha passat més d’una vegada i de dos, que he considerat que potser no valia la pena escriure un article sobre un tema d’actualitat perquè no en tenia prou coneixement i la meva aportació no afegia massa elements nous al debat... i tot seguit he vist articles casualment escrits per homes que, sense aportar cap element de reflexió ni tenir un especial coneixement del tema, han tingut difusió. En qualsevol cas, vull dir que el què és prou motiu perquè una dona calli prudentment sovint no és motiu per que ho faci un home que no té por d’espifiar-la.

Amb les polítiques de quotes ho solucionarem? Doncs de forma immediata penso que no. A llarg termini no ho tinc clar. Major presencia de dones afavoreix més visibilitat i a la llarga potser obre la porta a normalitzar la presencia de dones a primera línea. Però la presencia com a quota per si sola no és garantia de res i fins i tot pot ser contraproduent. 

No hi ha res pitjor que quan algú diu “aquella es on es perquè és una dona”. I no dubteu que aquesta és una frase recurrent, amb independència de la vàlua de la persona que ocupa una parcel·la de poder, quan és tracta d’una dona és gairebé inevitable que aparegui l’ombra del dubte de “la quota”. 

Un segon element que vull plantejar és la dificultat de conciliar. Tinc molt clar que com a dona vull poder decidir. Però és just haver de triar entre la carrera professional o viure plenament la maternitat? Entenent que plenament no vol dir exclusivament però sí disposant d’un cert temps per gaudir de la família. La resposta la tinc clara i és què NO. No és just haver de triar una opció o l’altra, tampoc en el cas de la paternitat, però d’això en parlaré en un proper article.

El debat és obert, i la polèmica també.

divendres, 18 de març del 2011



S'ha fet molt però volem fer molt més!

dimecres, 16 de març del 2011

Jo també he dit prou!


El proper dissabte 19 de març de 17.00 a 22.00 al passeig de Lluís Companys a l'alçada de l'Arc del Triomf hi haurà la festa reivindicativa "Diguem Prou" en defensa de la democràcia, contra el racisme i la xenofòbia. Per construir una societat més justa, diversa i solidària cal mobilitzar-se.

Podeu afegir-vos a la campanya a la web de Diguem Prou, i penjar-hi la vostra foto.

diumenge, 13 de març del 2011

Sopar de dones d'Horta-Guinardó


Un any més hem celebrat el sopar de dones d’Horta-Guinardó. Enguany amb un nou format més auster, tal com demana la situació de crisi que vivim, però amb el mateix bon ambient i la participació de sempre. El sopar és un espai de trobada de moltes dones que, cada una a la seva manera, treballem reivindicant la diferència per aconseguir la igualtat. Som moltes les que ens trobem cada any, dones implicades amb el moviment associatiu, amb les entitats, amb el treball als barris, amb la política, etc. Dones de molts àmbits, amb idees diverses, de diverses edats, però totes compartim que cal continuar treballant per la igualtat. Pel dret de les dones a ser elles mateixes, a ser diferents, sí, però no desiguals.

Aquest any hem estat una bona colla de companyes de la coalició.
La companya Laura Marino també ha comentat el sopar al seu bloc. I podeu trobar més fotos del sopar d'enguany i del de l'any passat, als següents enllaços:

dimarts, 8 de març del 2011

Ara toca fer balanç

En aquests darrers quatre anys a Horta Guinardó ICV-EUiA, amb l’Elsa Blasco al capdavant, hem pogut materialitzar grans actuacions encetades el mandat passat. Aleshores assentàvem unes bases sòlides que ara ens han permès fer realitat grans projectes. I en aquest darrer mandat hem engegat grans actuacions que en alguns casos seran realitat en el proper mandat, però que sense l’impuls d’aquests anys no s’haurien aconseguit. El vídeo de balanç que podeu veure a continuació recull algunes de les actuacions emblemàtiques que hem impulsat, i trobareu un balanç detallat a la web marquemladiferencia.cat.


Els nivells d’inversió d’aquest mandat han estat espectaculars i parlen per si sols. Hem assolit la xifra històrica de 266 milions d’euros d’inversió total al Dte. Superant de llarg les inversions del mandat anterior (2003-2007) en que ja varem aconseguir un increment importantíssim.
Una imatge val més què mil paraules: 

Moltes de les coses que s’han fet a Horta Guinardó duen clarament l’empremta d’ICV-EUiA. S’ha fet molt i a més ho hem fet teixint complicitats i treballant colze a colze amb el moviment associatiu, i amb el veïnat. Hem discutit, hem discrepat, hem arribat a acords i hem millorat projectes a partir de les propostes veïnals i de les entitats. No hem pogut arribar a tot però hem sabut aprofitat moltes oportunitats.

Hem fet molt però també ha quedat molt per fer. Per això volem continuar treballant per fer realitat projectes i plans de futur.