Demòcles i els sous

Diu un dels informes de la OCDE que entre 1995 i 2005 el sou mitjà real a Espanya s’ha reduït un 4%, és a dir, que els treballadors assalariats han perdut en 10 anys un 4% de la seva capacitat adquisitiva, tot i que les taxes d’ocupació han crescut de manera important. I en canvi, al mateix temps, l’economia espanyola ha gaudit d’un creixement superior a la mitjana europea i els beneficis empresarials han augmentat un 73% entre 1999 y 2005.

Es a dir, mentre els treballadors cada dia anàvem i anem més apurats per arribar a final de més, els beneficis de les empreses no han deixat de créixer i viuen increments quasi diria perversos.

Però això no és tot. Si les empreses tenen aquests beneficis, com s’explica que els salaris no hagin crescut com a mínim al mateix ritme que pujava el cost de la vida? Com hem d’empassar-nos que una empresa presenti expedients de regulació per a reduir la plantilla si els seus beneficis no han deixat de créixer gairebé de manera exponencial?

Amb l’excusa de mantenir taxes d’ocupació elevades, aprofitant la por a les grans bosses d’atur del passat, ens han fet claudicar i rendir-nos a la moderació salarial, veient com poc a poc els sous quedaven estancats fins a perdre valor real.

L’arribada de, si fa no fa, quatre milions de persones migrades, també te molt a veure amb aquesta disminució del sou mitjà. La presencia de nouvinguts disposats a treballar amb condicions laborals i salarials més precàries, han permès i afavorit que les empreses pressionin els sous i les condicions laborals a la baixa.

Aquesta situació incrementa a més les desigualtats que, en el cas d’Espanya, superen ja la mitjana europea. Dades d’Eurostat constaten que l’any 2005 la cinquena part de la població més rica d’Espanya, va guanyar 5,4 vegades més que la cinquena part més pobre, la mitjana europea és de 4,9 vegades.

Sembla que vista la situació cal posar fil a l’agulla. Deia en Joan Subirats en una de les seves ponències, que sovint se’ns ha fet creure que l’economia és intocable, que en certa manera ens hem cregut que quan d’economia es tracta sols queda assumir el esdevenir de les coses. Doncs bé, l’esdevenir que tenim al davant ens ha de fer saltar de la cadira!

No sóc cap entesa en economia però penso que, per molt difícil que resulti, cal canviar el model actual de creixement econòmic de soca arrel. Com podem mantenir un creixement basat en salaris baixos quan el cost de la vida cada dia fa més pujada? Si l’accés a l’habitatge, un bé de primera necessitat, s’està convertint en una odissea impossible?

Enfront de majors i creixents desigualtats socials, caldrà més i més Estat del Benestar, més i més mesures redistributives i inversió pública en protecció social. També en això estem molt lluny d’Europa.

Tot i amb això, em sembla que amb enfortir les polítiques socials no n’hi haurà prou. Si ningú planta cara a les empreses que continuen pensant en incrementar, peti qui peti, un 73% els seus beneficis per als propers anys, ho tenim molt cru.

Els expedients de regulació i les deslocalitzacions de les empreses són, diria jo, difícilment evitables. Per molt que continuem oferint i donant avantatges fiscals o d’altre tipus a les empreses, aquestes sempre trobaran altres països on reduir costos. Sempre tindrem l’espasa de Demòcles sobre el cap i per tant, és ridícul que continuem cedint al xantatge de precarietat o baixos salaris a canvi d’ocupació.

L’alternativa, no ho se. Sovint es parla de captar empreses amb produccions d’alt valor afegit, de tenir una població més formada i amb un major nivell educatiu, incrementar l’I+D, optar per formes empresarials alternatives, de tipus cooperatiu...

No sóc jo qui en trauré l’entrellat, això ho deixo als qui en saben, però ja cal que s’hi posin perquè tenim una bomba de rellotgeria entre les mans, i l’espasa de Demòcles continua sobre els nostres caps.