La política té algunes lògiques perverses, és cert. No n’hi ha prou amb tenir un projecte sòlid i viable, és fonamental convèncer a la ciutadania de que el tens. No n’hi ha prou amb fer la feina ben feta, ja sigui al govern o a la oposició, cal convèncer a la ciutadania de que així ha estat. No n’hi ha prou amb les ganes de treballar, primer t’han de votar.I així és com tristament, acaba passant que la ciutadania es converteix en electorat potencial i el polític en recaptador de vots.I també és veritat que, en aquesta situació de necessàriament convèncer abans, per a poder treballar després, resulta que la imatge del candidat i la seva capacitat dialèctica s’ha tornat quasi més important que el propi missatge. I que l’agenda política, allò del què cal parlar, acaba centrada en allò que es pensa que la ciutadania vol sentir i que pot donar o treure vots a uns o altres, sempre amb la complicitat o la connivència dels mitjans de comunicació, que i tenen molt a dir si vols que “els teus” surtin bé a la foto...És cert que sovint ens preocupa ser-hi, estar a primera línia per dir-hi la nostra o per a que els qui tenim al costat no diguin només la seva, per a que el ciutadà vegi que hi som, després ja recordarem el perquè hi volíem ser....La rivalitat entre partits és el pa de cada dia. Si porto a terme el meu projecte vol dir que un altre no fa el seu, tant a la oposició com al govern la competència és constant i no es pot baixar la guàrdia per molt que després, tots plegats i lluny ja dels focus, puguem ser tant amics...La política, és cert, també és això, té aquestes perversitats i no ens en podem amagar. Però els partits no són tots iguals i els qui fem política tampoc. El què si que com tothom, tenim el millor i el pitjor, som humans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada