Perversions de la política

La política té algunes lògiques perverses, és cert. No n’hi ha prou amb tenir un projecte sòlid i viable, és fonamental convèncer a la ciutadania de que el tens. No n’hi ha prou amb fer la feina ben feta, ja sigui al govern o a la oposició, cal convèncer a la ciutadania de que així ha estat. No n’hi ha prou amb les ganes de treballar, primer t’han de votar.

I així és com tristament, acaba passant que la ciutadania es converteix en electorat potencial i el polític en recaptador de vots.

I també és veritat que, en aquesta situació de necessàriament convèncer abans, per a poder treballar després, resulta que la imatge del candidat i la seva capacitat dialèctica s’ha tornat quasi més important que el propi missatge. I que l’agenda política, allò del què cal parlar, acaba centrada en allò que es pensa que la ciutadania vol sentir i que pot donar o treure vots a uns o altres, sempre amb la complicitat o la connivència dels mitjans de comunicació, que i tenen molt a dir si vols que “els teus” surtin bé a la foto...

És cert que sovint ens preocupa ser-hi, estar a primera línia per dir-hi la nostra o per a que els qui tenim al costat no diguin només la seva, per a que el ciutadà vegi que hi som, després ja recordarem el perquè hi volíem ser....

La rivalitat entre partits és el pa de cada dia. Si porto a terme el meu projecte vol dir que un altre no fa el seu, tant a la oposició com al govern la competència és constant i no es pot baixar la guàrdia per molt que després, tots plegats i lluny ja dels focus, puguem ser tant amics...

La política, és cert, també és això, té aquestes perversitats i no ens en podem amagar. Però els partits no són tots iguals i els qui fem política tampoc. El què si que com tothom, tenim el millor i el pitjor, som humans.

Desafecció política o pura apatia?

Encara no hi he trobat remei però continuo donant voltes al tema de l’abstenció i em pregunto: És desafecció política o és pura apatia?

Us asseguro que no tracto de fugir d’estudi ni busco excuses per a dormir tranquil·la fins la propera cita electoral però, pensant pensant, ja fa temps que veig les mateixes cares allà on vaig. I vull dir, no sols quan es tracta de actes polítics o institucionals sinó també quan organitzem activitats per al barri, engeguem algun projecte des de les entitats, ens queixem i reivindiquem la millora d’alguna cosa, decidim o debatem temes que ens afecten del dia a dia...

Sols em passa a mi o ens passa a la majoria dels qui participem de la vida associativa i col·lectiva? És sols el dia de les eleccions que un 50% de la gent no es pronuncia o és cada dia que la majoria es queda a casa i sols uns pocs ens arremanguem i optem per dir-hi la nostra?

No fa ni quatre dies que amb gent de les entitats juvenils del Consell comentàvem que cada vegada ens costa més moure a la nostra gent. És cert que sovint estem implicats en diverses històries, tenim masses reunions, anem cansats...però, també és cert que la implicació i la participació activa de la gent podria estar baixant.

En qualsevol cas, és un element més per a la reflexió.

Es busquen remeis per a l'abstenció

Les eleccions municipals està clar que no han anat com voldríem, tampoc no han anat com esperàvem. Ara, és cert que cal reflexionar, pair, entendre que ha passat... Però després de la reflexió, sabrem trobar la solució?

No és que vulgui arrossegar ningú al pessimisme però certament, no se pas COM hem de lluitar contra l’abstenció, per molt que tinc clar que ho hem de fer.

En termes generals, alguns diuen que la gent està cansada, que la política no interessa, que tots els partits acaben fent igual...

Com a partit, ICV-EUiA sembla que no hem aconseguit mobilitzar els nostres votants. A Barcelona hem perdut quasi la meitat dels vots! Hi ha qui comenta que certs temes de política general ens haurien desgastat més del que esperàvem, que potser cal marcar més perfil i diferenciar-se dels socis de govern, que perdem perquè no som prou “alternatius” o perquè al mateix temps no som prou “assenyats”...

Si a tot això hi afegim que la incidència de la feina feta al territori acaba sent modesta, la cosa encara és complica més. Com podem arribar a la ciutadania si no és a partir de la feina feta? Els resultats obtinguts a Horta-Guinardó, on hem governat, no són massa diferents dels que hem tingut a la resta de Barcelona. Vol dir doncs que el resultat electoral serà el que serà amb independència del que facis durant quatre anys al govern? Què si la pífies potser et passarà factura però que per molt que t’hi escarrassis no en trauràs ni un vot? Tant greu és la desconnexió entre política i ciutadania?

Massa preguntes encara sense resposta. Sabem que cal fer alguna cosa, això està clar, però les solucions no ho són gens de clares. L’abstenció ja fa temps que va guanyant terreny, continua creixent i en continuem parlant però, de moment, ningú ha trobat la formula per aturar-la, per connectar la vida del ciutadà individual amb la del interès comú i vida col·lectiva...

Els vots en blanc i nuls també han crescut però aquests no són tant preocupants. Reflecteixen una visió crítica vers els partits i han de ser un toc d’atenció per aquests però no debiliten el nostre sistema democràtic i no ens han de treure la son com la abstenció. Una societat crítica no és un problema, una societat desconnectada de si mateixa sí que n’és un i un de gros. Si algú en coneix la solució...es busquen remeis per a l’abstenció.

Això ja s'acaba!

Demà dia de reflexió i diumenge cap al col·legi electoral, a votar els qui hi tinguin dret. Per desgràcia, bona part de la població encara no ho podrà fer perquè no té els seus drets polítics reconeguts. Aquest és un tema clau, i sembla que hauria de preocupar especialment en un moment en que l’abstenció diuen que no para de créixer. No hi insistiré perquè la reivindicació del dret a vot per a tothom, també per als nouvinguts, ha estat tractada de manera recurrent en aquest bloc.

Dit això, sembla que toca valorar com ha anat la cosa. De fet aquesta campanya ha estat força peculiar i puc dir que m’apunto en certa manera a les reflexions que en feia en Pere Nieto.

Tot i que els actes que hem organitzat al districte han anat d’allò més bé i que l’ambient amb la gent ha estat molt agradable, és cert que plana certa sensació generalitzada de que no s’ha arribat a la ciutadania, que ha estat una campanya freda, insípida, i poc engrescadora. Alguna cosa no acaba de rutllar.

És cert que s’ha polemitzat sobre temes que no venien al cas per a les municipals, i que alguns han intentat, com sempre, desgastar i desqualificar als seus adversaris. Entenc que la gent n’estigui tipa d’aquests polítics. Aquest estil, fa gràcia per sortir al Polònia però no convenç ni motiva per anar a votar.

Demà és dia de reflexió però, alguns haurem de continuar reflexionant passades les eleccions. Haurem de reflexionar el perquè de l’abstenció, pensar en com transmetre el nostre projecte a la gent, i com ser capaços d’estar a l’alçada de les circumstàncies. Ens hi juguem el futur perquè la política, per molt que alguns considerin que n’estan al marge, acaba incidint en les nostres vides. No tots els partits són el mateix. Ja cal que ens afanyem a fer-ho entendre.

Els mossos estan de pega

Últimament, sembla que el cos de mossos d’esquadra està de pega. No surten d’una polèmica que ja en tenen una altra a l’aigüera.

Mai com ara s’havia qüestionat l’actuació policial i, el que és més sorprenent, mai s’havia identificat tant clarament el departament d’interior i el cos policial amb el partit polític que n’assumeix la responsabilitat, en aquest cas, ICV-EUiA amb en Joan Saura al capdavant.

No sé si això és bo o dolent, l’esperit crític és un element que la gent de ICV sempre em valorat però, n’hi ha un altre que també és imprescindible i és el de la responsabilitat.

Sembla que aquest qüestionar permanent la tasca dels mossos, no ajuda massa a la tranquil·litat i el benestar de la ciutadania. I tampoc no deu ajudar massa a la tasca diària del cos de mossos, el fet que la polèmica no els doni ni un respir.

Els desallotjaments i el moviment ocupa, la detenció de Núria Portulas, el kubotán i ara la caiguda d’un detingut...Tot plegat amanit amb el discurs de la dreta que cal més policia perquè que cada dia hi ha més assalts als xalets, més estirades de bossa, més robatoris a comerços, més turistes als qui protegir, més nouvinguts als qui controlar, més màfies per detenir...

S’està generant una sensació d’inseguretat que no s’ajusta a la realitat.

No és responsable ni coherent utilitzar un discurs alarmista per demanar més efectius de la policia i al mateix temps qüestionar la tasca del cos policial i posar-la en entredit cada vegada.

Segur que el cos de mossos ha comès errors, ningú pot atribuir-se la perfecció però, tinguem present que la crítica i el desgast permanent no ajudaran a protegir ni a garantir el benestar de la ciutadania.