Avui 8 de març, pensant en el dia internacional de les dones, m'he decidit a recuparar un article que vaig escriure ja fa temps. Concretament fa 2 anys, el 28 de març de 2011, amb el títol: Dones i poder conciliar...
Malauradament, el que plantejava aleshores considero que encara és plenament vigent i que el debat sobre la conciliació i un nou repartiment dels temps continua essent necessari i urgent.
"Plantejava en el darrer article, el debat de perquè hi ha poca presència de dones en llocs de poder. I en aquest article, voldria centrar-me en el tema de la conciliació.
Ara que sóc mare, amb una filla que encara no té l’any, les dificultats de conciliar i la necessitat de triar entre la carrera professional o la vida familiar se’m plantegen des d’una nova perspectiva. Si bé és cert que com a dona continuo reivindicant la igualtat, a efectes pràctics no vull renunciar a viure el dia a dia de la meva filla, per molt què sóc conscient que això té efectes en la meva carrera professional. Aquesta és una decisió personal però és just haver de triar? Doncs sincerament penso què no.
Qualsevol àmbit de poder avui demana dedicació exclusiva. En el cas de la política, que visc de més a prop, les companyes amb més responsabilitats han de compaginar horaris interminables amb la vida familiar i certament, tot té un preu. Estem disposades a pagar-lo? Doncs en el meu cas no ho tinc gens clar. I no és pas falta d’ambició o de passió per la feina, que m’encanta. Però és què també vull veure créixer la meva filla.
La qüestió és, perquè tenim els horaris què tenim? I seria possible que fossin uns altres? Doncs tampoc és fàcil de dir. En el cas de la política, com en altres feines de gran responsabilitat, el càrrec no s’abandona al sortir de l’oficina però sí què és cert que es podria fer un major esforç per racionalitzar els horaris de reunions, actes i demés. De fet, hauria de ser així en tots els àmbits. La racionalització dels horaris és fonamental a dia d’avui tenint en compte la societat en què vivim i la manca de serveis que permetin conciliar sense abusar dels avis o la xarxa familiar... però aquest és un altre tema que també dóna per molt. El que està clar és que o canviem la manera d’organitzar els temps o és impossible arribar a tot i ens continuarem veient obligats a triar.
I als homes, no els afecta la conciliació? Doncs sí però, depèn. Si bé encara és cert que en molts casos no sembla que els preocupi tant, això, afortunadament també està començant a canviar. Hi ha clares diferències entre els homes de la meva generació, sobre els 30, i els homes diguem-ne... més grans (també amb excepcions és clar, que no se m’ofengui cap home ara...). En general, els homes joves és plantegen més clarament la necessitat de conciliar i viure plenament la seva paternitat. A casa per exemple és el meu company qui fa la reducció de jornada i em consta què no és un cas excepcional, cada vegada són més els pares que decideixen treballar menys per fer-se càrrec de la família. Però no ens enganyem, també és cert què en funció dels àmbits professionals la conciliació s’aborda de maneres diferents i quan s’ocupa llocs de poder s’hi renuncia gairebé del tot.
La diferència potser és que l’herència del patriarcat encara fa que moltes dones acabem renunciant al poder quan aquest és torna a la pràctica incompatible amb la família. Nosaltres prioritzem ser “bones mares” i deixar la carrera en standbye amb l’esperança de tornar-hi més endavant mentre que en canvi, encara molts homes no tenen la impressió de ser "mals pares" pel fet de gairebé no veure la família. És trist però crec què encara pesa molt la idea de que ells han de portar el plat a taula per ser "bons pares".
Nosaltres, les dones, amb posar el plat a taula no en tenim prou i quan disposem de poc temps per a la família ho vivim amb remordiment, ens sentim culpables i mirem de compensar-ho com podem. Només cal veure la mitjana de fills que tenen els homes i dones dedicades a la política amb majúscules, a primera línia, o en l’àmbit de l’empresa. La diferència és abismal i és una bona mostra del preu personal que han de pagar els uns i les altres per fer carrera. Les renuncies està clar que no són les mateixes o com a mínim no es viuen de la mateixa manera.
Mentre l’èxit professional suposi renunciar a la família, moltes dones continuarem fent equilibris i malabarismes a segona fila, i amb aquella sensació horrible de no arribar a acabar de fer bé ni una cosa ni l’altra."
