Em preocupa, i molt, com està derivant i com es degrada per moments tot el que te a veure amb la situació del Tribunal Constitucional. Més enllà del que això pugui acabar significant per a l’Estatut de Catalunya, el tema és preocupant en si mateix i penso que demana replantejar a fons la pròpia institució. En tot allò que escau al poder judicial no hi entenc un borrall ara bé, cada dia em costa més d’entendre que en un país democràtic “la justícia” funcioni com funciona... M’explico. Que vol dir que entre els dos partits majoritaris acabin designant la totalitat dels membres del Tribunal sense tenir en compte cap criteri de representativitat o cap altra sensibilitat? Com pot ser que quan convé un partit polític pugui incidir en el tribunal de manera que impedeixi efectivament la seva renovació o fins i tot pugui excloure algun dels seus membres d’una votació per decantar la correlació de forces al seu favor? És més, que vol dir que dins d’un òrgan judicial hi hagi correlació de forces? Des de quan la nostra democràcia ha deixat a part allò de la separació de poders? Com s’entén que política i poder judicial vagin de la mà? Per si fos poc, i com que la política en aquest país sembla que no n’ha tingut prou amb el càstig de l’abstenció, en lloc d’aprendre la lliçó afegim llenya al foc i no sols desacreditem la política sinó que hi afegim també el poder judicial. Tant per tant fem dos per un! Com representa que ens l’hem d’empassar aquesta situació tots plegats? A l’hora de demanar el vot, més d’una i més d’un ens enviarà a pastar fang i no sense raó. Com s’ha de fer confiança en els polítics quan els partits majoritaris ens ofereixen aquest espectacle lamentable? Sembla un culebrot tot plegat. Una picabaralla de pati d’escola. No ho entenc gens. Afortunadament, l’article d’en Joan Subirats, Constitución: ¿sociedad limitada? aclareix algunes ombres i ofereix pistes per a la comprensió d’aquests afers. Per bé que no sempre són comprensibles. Per això recomano fervorosament aquest article d’en Subirats, publicat avui mateix a El Pais.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada