dimarts, 26 de juny del 2007

Demòcles i els sous

Diu un dels informes de la OCDE que entre 1995 i 2005 el sou mitjà real a Espanya s’ha reduït un 4%, és a dir, que els treballadors assalariats han perdut en 10 anys un 4% de la seva capacitat adquisitiva, tot i que les taxes d’ocupació han crescut de manera important. I en canvi, al mateix temps, l’economia espanyola ha gaudit d’un creixement superior a la mitjana europea i els beneficis empresarials han augmentat un 73% entre 1999 y 2005.
Es a dir, mentre els treballadors cada dia anàvem i anem més apurats per arribar a final de més, els beneficis de les empreses no han deixat de créixer i viuen increments quasi diria perversos.
Però això no és tot. Si les empreses tenen aquests beneficis, com s’explica que els salaris no hagin crescut com a mínim al mateix ritme que pujava el cost de la vida? Com hem d’empassar-nos que una empresa presenti expedients de regulació per a reduir la plantilla si els seus beneficis no han deixat de créixer gairebé de manera exponencial?
Amb l’excusa de mantenir taxes d’ocupació elevades, aprofitant la por a les grans bosses d’atur del passat, ens han fet claudicar i rendir-nos a la moderació salarial, veient com poc a poc els sous quedaven estancats fins a perdre valor real.
L’arribada de, si fa no fa, quatre milions de persones migrades, també te molt a veure amb aquesta disminució del sou mitjà. La presencia de nouvinguts disposats a treballar amb condicions laborals i salarials més precàries, han permès i afavorit que les empreses pressionin els sous i les condicions laborals a la baixa.
Aquesta situació incrementa a més les desigualtats que, en el cas d’Espanya, superen ja la mitjana europea. Dades d’Eurostat constaten que l’any 2005 la cinquena part de la població més rica d’Espanya, va guanyar 5,4 vegades més que la cinquena part més pobre, la mitjana europea és de 4,9 vegades.
Sembla que vista la situació cal posar fil a l’agulla. Deia en Joan Subirats en una de les seves ponències, que sovint se’ns ha fet creure que l’economia és intocable, que en certa manera ens hem cregut que quan d’economia es tracta sols queda assumir el esdevenir de les coses. Doncs bé, l’esdevenir que tenim al davant ens ha de fer saltar de la cadira!
No sóc cap entesa en economia però penso que, per molt difícil que resulti, cal canviar el model actual de creixement econòmic de soca arrel. Com podem mantenir un creixement basat en salaris baixos quan el cost de la vida cada dia fa més pujada? Si l’accés a l’habitatge, un bé de primera necessitat, s’està convertint en una odissea impossible?
Enfront de majors i creixents desigualtats socials, caldrà més i més Estat del Benestar, més i més mesures redistributives i inversió pública en protecció social. També en això estem molt lluny d’Europa.
Tot i amb això, em sembla que amb enfortir les polítiques socials no n’hi haurà prou. Si ningú planta cara a les empreses que continuen pensant en incrementar, peti qui peti, un 73% els seus beneficis per als propers anys, ho tenim molt cru.
Els expedients de regulació i les deslocalitzacions de les empreses són, diria jo, difícilment evitables. Per molt que continuem oferint i donant avantatges fiscals o d’altre tipus a les empreses, aquestes sempre trobaran altres països on reduir costos. Sempre tindrem l’espasa de Demòcles sobre el cap i per tant, és ridícul que continuem cedint al xantatge de precarietat o baixos salaris a canvi d’ocupació.
L’alternativa, no ho se. Sovint es parla de captar empreses amb produccions d’alt valor afegit, de tenir una població més formada i amb un major nivell educatiu, incrementar l’I+D, optar per formes empresarials alternatives, de tipus cooperatiu...
No sóc jo qui en trauré l’entrellat, això ho deixo als qui en saben, però ja cal que s’hi posin perquè tenim una bomba de rellotgeria entre les mans, i l’espasa de Demòcles continua sobre els nostres caps.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Trobo que tens tota la rao en el que dius pero, a la vegada, trobo que et deixes de dir una coseta.

Cert totalment que les empreses han encarit tots els productes, per tant els beneficis, i que aixó no ha repercutit en els nostres salaris. Com a mostra, la meva empresa cobra 60€/hora la meva feina al client, i jo he tret càlculs i cobro prop de 7'5€/hora.

Pero a la vegada no es menys cert, que totes les entitats publiques que ens governen no han parat de pujar impostos i autoritzar pujades de tarifes eléctriques, etc i que en el moment de justificar diuen que estem a nivell d'altres grans ciutats com Londres o Paris (si parlem nivell municipal) o paisos com Alemanya, França, Anglaterra (nivell pais).

El que jo dic a aquests politics es que tenen molt poca vergonya de dir aixó, ja que jo m'ho creuré quan el meu sou sigui igual que el de un londinenc, parisí o berlinés. Fins a les hores, els governs per a mi seran igual d'explotadors que les empreses privades i a sobre dient-me mentides.

Anònim ha dit...

Anna, ho sento pero aprofito el teu blog per a fer una mica de publi (jejeje)

Aquest dissabte 30 a partir de les 20h al Parc del Guinardó es celebra el 2 Concurs de Percussió de BCN, on pendran part els millors grups de percussió de carrer de Catalunya.

Un cop finalitzat el Concurs, el grup Percudium animarà abans de l'entrega de premis i també hi haurà el moment tranquil de sopar amb un grup de Blues.

I per finalitzar la festa, concert dels Se Atormenta una Vecina a partir de les 23h.

Si voleu més info podeu trobar-la al nostre web www.concurspercussiobcn.org

Us espero a tots (i sobre tot a totes!!)

Anna Mir ha dit...

Hola jug,
el problema és que per a incrementar les polítiques socials fan falta calers i això vol dir més impostos i ja hi tornem a ser...

Estic a favor d'una pressió fiscal elevada, per a redistribuir, però no en la factura de la llum o a l'hora d'anar a comprar sinó sobretot en funció de la renda. Qui més té que pagui més, cal compensar les desigualtats socials!

Ens veiem dissabte al Parc del Guinardó.

Toni Salado ha dit...

I encara hi haurà algun posmodern que ens dirà que la contradicció entre el capital i el treball ja no és la principal...

Avui passo d'enrrollarme més.Una abraçada!!

Anònim ha dit...

El principal problema és que moltes empreses decideixen el mes de gener de cada any quan han hagut de guanyar a 31 de desembre d'aquell mateix any. Si ens fixem en les notícies, no se'ns diu que hagin perdut sinó que han guanyat menys.
Un altre punt és que una cosa són els beneficis i els ingressos i una altra són els cobraments (cash), és a dir tu pots presentar un benefici de 1.000.000 d'€ però solament tenir-ne 10 a la caixa perquè no et paguen. Solució: apujo el preu, recupero abans i no em preocupo de la tresoreria.
Els sous s'inclouen en aquest aspecte, com menys cobren menys líquid he de tenir i trigo menys en recuperar. Aquí s'inclouen els casos dels immigrants.

Tema d'impostos: podeu pujar tant com volgueu els impostos, però si heu fet alguna classe d'economia o organització d'empreses us diran que hi ha "el punt d'equilibri" on es produeix la màxima recaptació. Si tu poses un tipus general de 35% haurà molta gent que no pagarà. Potser amb un 28% abonin més i a la gent li quedi més efectiu.
Amb tipus molt alts, augmentes societats patrimonials que no aportes res al sistema productiu i solament serveixen per a pagar menys impostos: per a una persona física el màxim és del 48% i per a una empresa el 35%

Els problemes de l'habitatge, llums, etc. recullen aquests criteris i, amés a més se'ls afegeix que una cosa és el nivell de renda i una altra els diners que tenim a la butxaca. Des de l'administració no es vol veure aquest fet, parla d'ingressos (generalment els salaris bruts) però no volen saber res dels cobraments (diners reals que et donen i que et queden).

la tomaquera ha dit...

Coincideixo amb bona part del que dieu.
Tanmateix no estic d'acord amb en Jordi i el tema del punt d'equilibri (jo també vaig tenir una profe pija que m'ho va explicar sense saber de què parlava). I per dues coses
1. Les mesures fiscals de recaptació són obligatòries. No val dir "no, miri, com ha pujat el % ara ja no pago impostos". L'Estat té elements per a evitar aquestes juguesques financeres. Altra cosa és que s'atreveixi a fer-ho.
2. L'experiència demostra que una pressió forta sobre els trams més alts pot funcionar. Suècia n'és un bon exemple, trobo.

Anònim ha dit...

El punt d'equilibri és el que permet maximitzar els ingressos amb un menor frau i, a més a més, sense pressionar massa la gent.

Si les mesures fiscals recaptatòries són obligatòries hauríem de començar a exigir factures a tothom, ja que bona part del frau ve per aquí.

A més pressió fiscal, més societats instrumentals, que són completament legals i evites de pagar un 13% aproximadament, que es diu ràpid. Si que s'hauria de gravar aquestes societats que, en el fons no aporta res al sistema productiu. No són comparables a aquelles societats que es creen per a tirar endavant un negoci, una indústria, etc. Cal veure si a Suècia són correctes. potser cal fomentar que aquests ingressos retornin al sistema productiu.

També caldria comprovar què comprar les coses: habitatges, alimentació, etc.