dones i poder

Aquesta nit al programa Banda Ampla plantegen el debat de perquè hi ha poca presència de dones en llocs de poder. Aquest és un tema recurrent, que anem posant sobre la taula periòdicament però que no té fàcil solució. Alguns dels motius de l’absència de dones són prou coneguts: el sostre de vidre, les dificultats de conciliació, l’herència social del patriarcat... 

Les solucions, si n’hi ha, ja no estan tan clares i vagi per endavant que sóc de les que pensa que sense la complicitat dels homes no hi ha res a fer. 

Haig d’admetre que jo, que em considero feminista i sempre he defensat el dret de les dones a la igualtat, respectant i posant en valor la nostra diferència com a dones, amb la maternitat torno a replantejar-me aquest tema des de un nou prisma. La qüestió dóna per molt i el debat és obert, però vull situar alguns elements i reflexions personals, sense defugir la polèmica i amb un punt de vista òbviament parcial. 

Pel què fa al sostre de vidre, és cert què sovint a nosaltres mateixes, les dones ens costa situar-nos a primera fila o assumir funcions de lideratge. No sé si és qüestió de modèstia, timidesa, precaució, falta de decisió...el cas és que moltes vegades preferim escoltar abans de donar el nostre punt de vista, o ens costa pronunciar-nos si no tenim molt clar el què podem aportar, i fins i tot optem per gestionar des de segona fila sense ser el cap visible tot i assumir gran part de la responsabilitat. 

No és per casualitat què avui, en qualsevol reunió, encara és molt més elevada la proporció d’homes que intervenen que no pas la de dones encara que aquestes no hi siguin infrarepresentades. I també confesso que mai m’he trobat amb una dona que intervingui per escoltar-se ella mateixa, no vol dir que no existeixi, però mai no n’he conegut cap i en canvi d’homes...uns quants. 

M’ha passat més d’una vegada i de dos, que he considerat que potser no valia la pena escriure un article sobre un tema d’actualitat perquè no en tenia prou coneixement i la meva aportació no afegia massa elements nous al debat... i tot seguit he vist articles casualment escrits per homes que, sense aportar cap element de reflexió ni tenir un especial coneixement del tema, han tingut difusió. En qualsevol cas, vull dir que el què és prou motiu perquè una dona calli prudentment sovint no és motiu per que ho faci un home que no té por d’espifiar-la.

Amb les polítiques de quotes ho solucionarem? Doncs de forma immediata penso que no. A llarg termini no ho tinc clar. Major presencia de dones afavoreix més visibilitat i a la llarga potser obre la porta a normalitzar la presencia de dones a primera línea. Però la presencia com a quota per si sola no és garantia de res i fins i tot pot ser contraproduent. 

No hi ha res pitjor que quan algú diu “aquella es on es perquè és una dona”. I no dubteu que aquesta és una frase recurrent, amb independència de la vàlua de la persona que ocupa una parcel·la de poder, quan és tracta d’una dona és gairebé inevitable que aparegui l’ombra del dubte de “la quota”. 

Un segon element que vull plantejar és la dificultat de conciliar. Tinc molt clar que com a dona vull poder decidir. Però és just haver de triar entre la carrera professional o viure plenament la maternitat? Entenent que plenament no vol dir exclusivament però sí disposant d’un cert temps per gaudir de la família. La resposta la tinc clara i és què NO. No és just haver de triar una opció o l’altra, tampoc en el cas de la paternitat, però d’això en parlaré en un proper article.

El debat és obert, i la polèmica també.